Fa només unes quantes hores que Croàcia s’ha convertit en l’estat número 28 de la UE, 21 anys després d’haver-se declarat independent, de forma unilateral, el 25 de juny de 1991. La seva voluntat de sobirania nacional va topar amb l’unionisme nacionalista de la Sèrbia d’aleshores, el país que, de fet, controlava fèrriament Iugoslàvia, formalment un estat comú i compartit que comprenia diverses nacions. Al final, acabà esclatant i desintegrant-se en diversos estats nacionals independents, després d’una guerra duríssima i cruenta, terrible, de manera que Iugoslàvia esdevingué tan sols el que, de fet, havia estat sempre: Sèrbia i només Sèrbia. Amb un resultat final que fa pensar en la difunta URSS, les velles estructures van deixar pas a les noves voluntats. I aquestes van infantar estats avui del tot inqüestionables com a subjecte de dret internacional: Croàcia, Eslovènia, Sèrbia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Kosovo.

Bé, l’expressió “inqüestionable” és una llicència, una forma de parlar ja que, en el cas de Kosovo, hi ha encara avui alguns estats que no en reconeixen la independència, estats que no són, precisament, un model per a imitar en gaires aspectes: Rússia, Espanya, Grècia... No es tracta, ben mirat, d’una actitud nova per part d’Espanya, potser perquè allà quasi tot ja és vell, sobretot en qüestió d’actituds cap al reconeixement de la diferència. Recordo, encara, les paraules del president espanyol Felipe González afirmant, amb un posat altiu, seriós, amenaçant, que el seu país mai no reconeixeria Estònia, ni Letònia, ni Lituània, ni Eslovènia, ni Bòsnia, ni Croàcia, ni... Avui, però, dues dècades després, el regne d’Espanya manté unes magnífiques ambaixades en tots aquests països i jo mateix he tingut l’oportunitat de parlar, sobre el terreny, amb els seus ambaixadors a Riga i a Sarajevo, com la cosa més normal del món. Felipe González, doncs, ha perdut i la posició oficial del seu país ha hagut de ser modificada, rectificant i adaptant-se a la nova realitat internacional.

Des de la independència de Croàcia, fins a la nova condició d’estat membre de ple dret de la UE, han passat molts anys. No és estrany, si és té en compte que l’estat del qual formava part Croàcia, és a dir, Iugoslàvia, no era ni havia estat mai integrat a cap organisme europeu comunitari dels que van precedir la UE actual. Croàcia, doncs, no era, en el moment de la independència, ni territori de la UE, ni els croats tenien la condició de ciutadans europeus de la UE, a diferència de Catalunya que sí que reuneix tots dos requisits: és territori europeu i els seus ciutadans tenen la ciutadania europea. També hi havia una altra prevenció negativa i cal no oblidar-la. Em refereixo al passat d’un nacionalisme croat xenòfob i racista, aliat de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista: els ustaxi. Algunes manifestacions d’aquest nacionalisme excloent, de superioritat racial i nacionalcatòlic van produir-se també en la guerra d’independència dels anys noranta sobre la població bosniana, de majoria musulmana, o sèrbia, de majoria ortodoxa, i alguns responsables d’aquells moments van haver de comparèixer davant el Tribunal de La Haia. Hi va haver croats, doncs, que també van practicar, fa quatre dies, la neteja ètnica, com van fer alguns dirigents serbis. D’altra banda, la tradició profundament catòlica de la societat croata explica la posició favorable del Vaticà a la independència de Croàcia, ja des del primer moment, actitud ben clara que va influir en la celeritat d’alguns reconeixements internacionals al nou estat.

Després d’haver tingut el privilegi de seguir, allà mateix, els processos d’independència dels països bàltics, i de tractar amb les persones que van dirigir-ne el moviment per convertir el somni en realitat, va tocar anar als Balcans. En unes quantes ocasions vaig ser a Eslovènia, amb uns objectius, unes finalitats i uns contactes del tot imaginables, acompanyat de persones adients per  a cadascuna de les tasques que hi havíem de fer, viatges el contingut i l’existència dels quals  sempre va produir-se en la més gran de les discrecions i així continuaran. Ara, però, em ve a la memòria l’anada que amb Àngel Colom i Miquel Pueyo, els tres únics diputats que llavors tenia ERC, vam fer a Croàcia. Veig els cotxes anant de Lubliana cap a Zagreb, amb armes llargues automàtiques que sortien per les finestres i a una velocitat considerable. Zagreb apareixia mig a les fosques, hi havia tot de sacs terrers a l’entrada de certs edificis públics o de valor arquitectònic i tires d’esparadrap que omplien els vidres d’aparadors i vitrines, per preservar-los dels atacs de l’aviació sèrbia. Al palau presidencial vam entrevistar-nos amb el president Franjo Tudjman, el militar que n’havia proclamat la independència i que dirigia el país en aquells moments de guerra. La guàrdia presidencial duia unes capes llargues vermelles i una mena de cascos daurats, una escena que em va dur cap a Tintín i El ceptre d’Ottokar. La reunió va durar una bona estona i recordo que vam parlar-li dels Països Catalans, quan ens va preguntar quin era el territori de la nostra nació... I més coses que ara no són del cas. En fi, ells se n’han sortit, perquè van decidir sortir-se’n i guanyar. Nosaltres, encara no. Però ho aconseguirem. No en tinc cap dubte. I, per part nostra, sense disparar ni un tret.