Enguany s’escau el 25è aniversari de la Crida Nacional a ERC. Responent a la crida, 725 persones vam ingressar a ERC aquell llunyà 1987. Actualment, només 97 continuem militant a ERC. Es podria dir que, en tots aquests anys, només he fet que acumular derrotes. Però la veritat és que he viscut moments màgics. D’això ja fa temps, tant de temps que gairebé no me’n recordava, però aquest aniversari m’hi ha fet pensar. Amb tots els disgustos, decepcions i derrotes, puc dir que he viscut de primera mà el millor de la política, que no són les nits d'èxit electoral, sinó sentir-se part d’un projecte col·lectiu que aconsegueix transformar la realitat.

Els anys més intensos per mi van ser el 1995 i 1996, que van culminar amb el Congrés de Vilafranca. El que va passar després ho sap tothom. Gràcies al Congrés de Vilafranca de 1996, el partit va assolir els èxits electorals de mitjan de la dècada passada, quan vam tocar el cel amb la punta dels dits. Som la generació que ha aconseguit els millors resultats d’ERC després del franquisme. Però som, per damunt de tot, la generació que va fer possible el Congrés de Vilafranca, un procés reeixit de confluència que no va resultar gens fàcil.

Algun dia s’haurà d’explicar la història de tot aquell procés, vull dir tota la història i no una versió interessada, o pitjor encara, la ignomínia de l’oblit. Em refereixo al detonant que va remoure consciències, al detonant que va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que van acabar precipitant en el Congrés de Vilafranca. En política, els gestos són molt importants, més encara en un partit republicà. Malauradament, són més aviat escassos. Però de tant en tant es produeixen, i quan passa, s’encomanen. Hi ha persones insubornables, que amb la seva dignitat, el seu coratge, la seva actitud moral, en una paraula amb el seu tarannà republicà, fan emergir el millor que portem dins. He tingut el privilegi de viure de molt a prop, al costat de persones excepcionals, una època especialment convulsa d'Esquerra Republicana, que entre tots vam saber redreçar.

Per commemorar l’efemèride vaig assistir a l’acte de lliurament d’insígnies als 25 anys de militància celebrat el passat 14 d’abril, dia de la República Catalana. Que de les 725 altes el 1987, només 97 continuem militant al partit, dóna una idea del quehan estat aquests 25 anys a ERC, i és molt significatiu que només 52 de les 97 que quedem, amb prou feines la meitat, vam anar a recollir la insígnia. Aquesta setmana, en una entrevista a Nació Digital, Joan Puigcercós es declarava satisfet de com havia anat el darrer congrés d’ERC, en què va passar la presidència del partit a Oriol Junqueras, i es vantava d’haver fet una transició tranquil·la –n’hem après, deia-, però ell sap molt bé que no anem bé, com ho demostra la trista celebració del 25è aniversari de la Crida Nacional a ERC.

En el congrés del 2008, en què es van presentar quatre candidatures a la direcció d’ERC, el problema no va ser la pluralitat, sinó sobretot com Joan Puigcercós i Joan Ridao van gestionar després la seva pírrica victòria, amb el 37,22% i el 37,52% dels vots, respectivament. És cert que el congrés de l’any passat no va ser de confrontació, però no va tenir res de confluència. El congrés d’ERC de 2011 i el de Vilafranca de 1996 són la nit i el dia.