“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.”
 
Salvador Espriu
“La pell de brau”
(fragment del poema XLVI)

“La pell de brau” era un crit de llibertat i justícia però no interpel·lava els catalans perquè eren ells els que cridaven. Sepharad era aquella Espanya a mig camí entre l’ideal i el possible i Catalunya un racó adolorit que reclamava estima i allargava la mà. Eren els altres els que havien de cuidar els ponts del diàleg. Eren els altres els que havien de comprendre i estimar les raons i les llengües que hi havia al seu voltant. El catalanisme es va fer seu el poemari d’Espriu i el brandava portes enfora com si tingués tots els deures fets. Potser en algun moment n'hi havia prou assenyalant les mancances del poder que orbita al voltant de Madrid i jaient satisfets en el contrast però ja no podrà de ser així. L’any 2010 l’Espanya de la Transició va fer saber als catalans de forma definitiva que mai no seria allò que el poeta anhelava. Després de la sentència de l'Estatut ja no es podrà llegir “La pell de brau” mirant enfora perquè ara Sepharad és Ítaca. Ara Sepharad som nosaltres i només nosaltres i cap excusa no hauria d'aigualir l’exigència ètica que el poema carrega.


El part imprimeix caràcter als estats. El procés sobiranista marcarà el futur de la democràcia catalana i alguna cosa no s'acaba de fer del tot bé. A cada declaració d'un o altre grup contra el projecte sobiranista es dediquen més esforços a trinxar els que la fan que no pas a rebatre opinions amb arguments. Si uns empresaris alemanys s'exclamen se'ls converteix en nazis a sou del PP però més enllà de la cridòria potser caldria acceptar el debat amb una mica més d'esportivitat. Fins i tot quan s'hi intueixi més mala fe que voluntat d'acord. “Que siguin segurs els ponts del diàleg”. Si uns centenars de famílies a Catalunya volen més castellà a l'escola se'ls menysprea perquè són quatre gats però seria bo no oblidar que tenen tot el dret a fer-se sentir. “Estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Quatre jutges no poden pretendre decidir el model d'escola de tot un país però les famílies i els seus fills mai no haurien de ser vistes com un problema. Espanya ha estat incapaç de conviure amb la pròpia diversitat i la rigidesa d'un estat intolerant ha acabat alienant una part dels seus ciutadans però la Catalunya que neix ara no s'hi pot assemblar ni massa ni poc. “La difícil i merescuda llibertat” que cita el poema demana enamorar-se de la pròpia complexitat per poder-la abraçar. Sepharad som nosaltres i ara Espriu ens interpel·la.