El curs, tant escolar com polític, ha començat i, en aquest primer article després de les vacances, m’havia proposat parlar de l’hora europea i la reforma horària. Però em poso a escriure i decideixo deixar-ho per un altre dia. Hem passat l’estiu, hem viatjat, hem anat de festa major i hi ha una cosa que no ha canviat. No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia, en algun moment, hi acabo pensant. Què deuen fer ara a Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses? Com és la vida a l’exili?

Abans de la Diada, vaig poder parlar amb el cunyat de Raül Romeva i els pares de Marta Rovira en un sopar groc que vaig presentar a Taradell. Es va fer el silenci mentre parlaven de la situació que els ha tocat viure. L’Associació Catalana pels Drets Civils, creada per familiars dels presos i els exiliats, és un encert i tots ells, incansables, van a tots els actes que poden per denunciar aquesta injustícia. I és admirable la serenitat que mostren i com de bé arriben a tots nosaltres.

L’Arnau Riba, que viu a Viladrau, va explicar que el conseller Romeva està bé i que, ara, estan molt enfeinats preparant el judici, més enllà de les feines que els toca fer a la presó. En aquest sentit, va deixar ben clar que no reben cap tracte de favor. Allà dins, no són ni consellers, ni diputats, ni presidents d’Òmnium o del Parlament... Són nou presos més.

Però el testimoni més colpidor va ser el dels pares de la política vigatana, en Joan i la Rosa. Malgrat mostrar-se forts, la tristesa era evident. “Ara tornen a estar junts”, no va parar de repetir el pare, perquè des de l’estiu tant el company com la filla de Rovira també són a Suïssa. I a tots se’ns va trencar el cor quan en Joan va parlar de la seva néta. El patiment de l’avi per la petita Agnès, que és qui ho està passant més malament: un nou lloc, una nova escola, una nova llengua, nous amics... No ha de ser gens fàcil i menys per una nena que es deu haver fet gran de cop i que encara no entén què vol dir la paraula exili.

S’espera que aquesta tardor comenci el judici després de la instrucció que ha dirigit el polèmic Pablo Llarena. És evident que els delictes s’han de jutjar, però no les injustícies. Jo no sé si s’han malversat diners públics, no sé si hi ha hagut tanta desobediència, el que no s’aguanta per enlloc és la rebel·lió. I, per aquesta raó, hi ha presos i exiliats polítics. Quan una cosa és tan evident –i no ho dic jo, també ho diu la justícia d’Alemanya o Bèlgica– a Llarena no se li trenca el cor quan sap històries com la de l’Agnès? Una mica d’humanitat, si us plau! Tant de bo puguin sortir o tornar aviat.