Miren vostès quina gràcia. Revisant a Twitter el compte del vicepresident del govern valencià, Josep Císcar, em crida l'atenció la seva resposta a l'atac perpetrat al setembre per un grapat  de neonazis contra la seu de la Generalitat a Madrid. Una “salvatjada”, penjà. Ho deia en castellà, és clar. I certament, senyor Císcar, allò va ser una acte salvatge. I no està de més que els polítics que, en compliment dels mandats democràtics, ens governen siguen capaços de sintonitzar, de tant en tant, amb sensibilitats que no els són properes.

Ja que parlem, però, de salvatjades, per què no mirem les perpetrades al nostre territori? Ara que al dial  no hi ha ni una sola emissora que, arribant a tot el País Valencià, emeta en llengua autòctona; ara que no trobem al comandament cap canal de televisió on veure'ns reflectits; ara que, si anem al quiosc, no visualitzarem una sola capçalera editada ací i en la llengua d'ací; ara, senyor Císcar, podríem també parlar de salvatjada, no?

Ara, vicepresident, ja no disposen vostès dels diners que, durant dues dècades de deliri polític, han suplit i ocultat les seues mancances. Ara, els valencians patim la fam en primera persona i, a excepció d'uns pocs, ja ningú alberga l'esperança de de fer-se ric a l'ombra de la seua gestió política. La festa s'acaba i no hi ha ganes de traca.  

I ara, subaltern del Molt Honorable, que ens sentim òrfens d'identitat, de cultura, d'estima pròpia, d'orgull, de dignitat i, a poc a poc, de paciència per aguantar tantes misèries, ara ens toca reconstruir i civilitzar allò que altres han desfet i assilvestrat. Ara ens toca –als valencians, dic- emmirallar-nos, admetre errades i superar aquesta desfeta.
   
I vostè, també com a valencià, ens pot ajudar. Condemne, de nou, el fanatisme ignominiós, escolte la veu del seu país i permeta que el poble es reconega al dial i la televisió. Ja que ens han amputat la llengua amb el rapte de RTVV, permeta -si ho vol, com a gràcia cesariana- que posem l'orella a allò que diuen i parlen els germans de dalt. I, de pas, demane-li als seus col·legues catalans que li ensenyen a fomentar premsa en llengua autòctona, en compte de reeditar Decrets de Nova Planta. És que, si no, ens condemna a llegir diaris com aquest. I de segur que això, senyor Císcar, també ho veu com una salvatjada. I més, ara.