ERC ha resolt aquesta setmana el debat, soterrat i també incipient, de qui havia de ser el seu candidat a la Generalitat i ha operat canvis al partit pensant en l'any electoral que vindrà. Oriol Junqueras havia evitat descartar-se malgrat que no es plantejava una guerra amb Pere Aragonès —decidit a repetir— i que els temps de l'amnistia no li garantien, ni de bon tros, ser cap de llista. El president d'Esquerra té cura que ningú —especialment els càrrecs del Govern, que des del cop de porta de Junts són legió— l'arraconi políticament mentre fortifica posicions al partit.

Ell i Marta Rovira han apostat per renovar la confiança en Aragonès, i tots plegats emeten un missatge d'estabilitat, unitat i enfortiment de la figura presidencial. Aragonès no ha comès, malgrat les adversitats, grans errors. Però tampoc ha tret, si més no a les enquestes, el suc previst del pas per Palau.

Desgasta més l'oposició que l'executiu, és clar; però exercir-lo també ho fa en l'actual context. Sobretot si, com és el cas d'Aragonès, es gestiona la frustració de l'espai sobiranista —la mala maror del postprocés pot generar monstres com l'extrema dreta que angoixa Junts—, el cicle electoral d'ERC és baixista, s'opera en un marc de debilitat parlamentària i amb un autogovern limitat, i la dificultat per il·lusionar és evident. En aquest últim punt és on el president podria posar més de la seva banda fins a les eleccions, afegint emocionalitat i un posicionament polític fort i identificable a la seva proposta. Seria raonable que el partit l'hi empenyés i el complementés.

Aragonès ha recuperat la institucionalitat absent en Quim Torra, però no ha aconseguit que es visualitzin i valorin encara prou els fruits de l'aposta pel diàleg amb l'Estat i de la gestió. L'aprovació per primer cop de l'obra de govern al CEO va ser llegida pel seu equip com un brot verd. La proposta per sortir de l'atzucac polític —el pacte de claredat— no sembla en condicions de generar complicitats de la resta de partits, que ja pensen també en les eleccions. Les dificultats fruit de la situació econòmica i social i d'anys de deixadesa en alguns àmbits es manifesten en la sequera (la feina dels darrers anys no resol la gravetat del moment, que castiga la pagesia i la indústria), l'educació, el malestar dels treballadors públics o les pors que provoca la immigració. En la llengua, la seguretat, la dependència, les polítiques d'igualtat, la reindustrialització o el model energètic es percep redreçament.  

Un país amb 22.000 milions de dèficit fiscal (més de la meitat del pressupost de la Generalitat) ho té complicat per tirar endavant. Fins i tot és sorprenent que ho faci. Però encara ho és més que, per temor al fet que embarranqui l'amnistia o uns pressupostos i com si Pedro Sánchez no els necessités també a ells, ni ERC ni Junts interpel·lin constantment els socialistes d'aquí i d'allà sobre aquesta situació insostenible. Per ara, Salvador Illa i Sánchez passen sota del radar sense comprometre's ni tan sols a complir amb el principi d'ordinalitat que consta a l'Estatut de 2006, una llei orgànica espanyola. Els desgasta el soroll de l'amnistia entre els seus votants espanyolistes i, per poca traça independentista, no ho fa tant l'infrafinançament o la mala gestió de Rodalies entre la resta.

Aragonès va ser president pràcticament per decantació. Va fer una companya sense cops de volant i en el moment decisiu es va beneficiar de les incerteses que generava Laura Borràs, de l'empenta de Junqueras —ara més desgastat— fent campanya gràcies a un permís penitenciari, de l'anhel de canvi de la CUP, i del fet que Illa —el guanyador— generava encara rebuig entre la base independentista. Ara, serà diferent i els pactes estaran més oberts malgrat que el socialista ha de combinar els seus interessos amb els de Sánchez i guanyar tampoc serà garantia de governar, com bé saben Xavier Trias o Alberto Núñez Feijóo. Fa tres anys, la fortalesa d'Aragonès era la debilitat dels seus adversaris.

Ara, els rivals busquen amplificar-ne les debilitats. A l'entrevista que ens concedeix, Illa no estalvia retrets al president, però evita assumir més compromisos dels signats per Sánchez i demana a ERC que desnaturalitzi la seva posició en el model econòmic o ambiental, que estan íntimament lligats. Si no ho fa, diu, els retirarà la mà estesa que fa un any que li neguen —i fins després de les eleccions serà així— els exsocis de Junts, que tenen una situació interna que els aconsella minimitzar els riscos. Ells marquen perfil liberal, miren d'explicar que a Madrid són, malgrat els fets, diferents d'ERC, posen espelmes perquè Sánchez compleixi, i esbronquen l'ANC, fins fa poc elogiada com a punta de llança del moviment social crític amb els republicans i ara amonestada per "dividir" l'independentisme amb la "llista cívica".

ERC té candidat, el PSC i els comuns també, la CUP i el PP es repensen, i l'ANC i els altres actors del "quart espai" es preparen per seduir la bossa de votants de Junts i l'abstencionisme sobiranista. El partit de Puigdemont evita el debat dels candidats (Josep Rull, Jordi Turull, Laura Borràs o Jaume Giró farien el pas si poguessin o se'ls ho demanés) a l'espera que el president a l'exili accepti encapçalar-los per tercer cop consecutiu. Ara, però, hauria de ser amb predisposició real a tornar i de posar-se, de nou, al capdavant de la Generalitat se suposa que per acabar el que va deixar a mitges. D'aquí els dubtes que, per començar, són personals després d'anys de desgast i segur com està d'obtenir un ampli suport a les europees de juny. El previsible èxit, però, incrementarà la pressió a l'expresident perquè sigui cap de cartell a les catalanes.

Davant de tot plegat, Aragonès pot optar per una estratègia conservadora quant a l'acció de l'executiu i per una relació que defugi el conflicte amb juntaires i socialistes, també a Madrid. També pot formular i contraposar idees, exigències i models de país en un moment que no és d'eufòria, però sí d'expectativa perquè, ara sí, ja s'ha canviat de rasant. Amb gestió, endreça i buscant consensos impossibles difícilment en tindrà prou per continuar. El pilot d'ERC ha de triar si acaba el mandat a boxes o lluita per sortir des de la pole position.