És ben sabut que una de les especialitats del PSOE –no del PSOE d’ara, només: del PSOE de sempre– és acordar inversions per aconseguir el vot als pressupostos d’allà on governa, i després no complir ni la meitat dels compromisos amb excuses tècniques que de vegades són versemblants i de vegades farien posar vermell un nen petit. És marca de la casa. D’aquí el ridícul percentatge històric d’execució pressupostària de l’estat a Catalunya, per exemple. Un cop tenen el que volen –pressupost aprovat–, fan precisament això: el que volen.

És un modus operandi que requereix molt de cinisme i molta pràctica en l’exercici del poder, però al PSOE van sobrats de totes dues coses. Saben que quan arribi la negociació del pressupost següent, els actors secundaris tornaran a pujar a l’escenari malgrat tot, perquè la platea no té memòria i ja només estarà pendent de les noves promeses. Negar-se a participar del ball de la negociació del futur en nom dels incompliments del passat és percebut per l’opinió pública com un acte d’intransigència, no de coherència. És lamentable, però és així.

Per algun motiu, el president de la Generalitat no està aplicant el mètode PSOE en la seva negociació amb el PSC pels pressupostos de la Generalitat. Seria tan fàcil com cedir a les exigències desarrollistes de Salvador Illa, aconseguir l’aprovació, i després començar a trobar les excuses tècniques pertinents per endarrerir, dilatar i distreure, en definitiva, per incomplir. I tal dia farà un any, amb l’afegit que, en aquest cas, quan hagi passat un any n’hi haurà prou amb una pròrroga per acabar la legislatura. Entre prorrogar aquest any i prorrogar l’any que ve hi ha una diferència de 3.000 milions d’euros que ja estaran consolidats al pressupost.

Aragonès es garantiria d’aquesta manera arribar al final de la legislatura, febrer de 2025. No només això, sinó que hauria governat Catalunya amb un govern monocolor i cohesionat durant més de dos anys (Junts va sortir de l’executiu a l’octubre del 22). Per què no ho fa, doncs? Per què el president de la Generalitat no li regala a Salvador Illa la foto que el líder socialista busca, i després simplement es refugia en excuses i dilacions tècniques com, sens dubte, el líder socialista faria a la inversa? No ho fa perquè no és prou cínic? Perquè creu que pot guanyar el pols amenaçant Illa de retirar el suport a Pedro Sánchez a Madrid? Per no perjudicar els alcaldables d’ERC al Vallès (Quart Cinturó) i al Camp de Tarragona (Hard Rock) a quatre mesos de les municipals? 

La vida li ha ofert a ERC un doble regal: primer, assolir la presidència de la Generalitat després de més de 80 anys, i segon, la increïble oportunitat d’un govern monocolor malgrat tenir només 33 diputats, gràcies a l’autoexpulsió de Junts. És molt difícil, segurament impossible, que totes dues circumstàncies es tornin a donar al mateix temps. En lògica política, per tant, els republicans haurien de contemplar qualsevol escenari menys anar a eleccions. Seria com jugar-se als daus el futur del seu projecte polític.