Pere Aragonès podrà allargar la legislatura. Com a mínim tot el 2024. El president viurà a Palau unes eleccions municipals que es preveuen més disputades que mai en els darrers anys, i unes espanyoles que Pedro Sánchez prepara enmig dels alts i baixos que van de l'esbroncada entre socis per la llei del només sí és sí a acords rellevants com ara la reforma del sistema de pensions.

Aragonès ha guanyat oxigen amb l'acord amb el PSC, que ha jugat hàbilment les seves cartes, però el procés d’aprovació dels pressupostos ha constatat dues realitats ambivalents. La primera és que ERC és versàtil i capaç d'arribar a acords a banda i banda de l'hemicicle, però que difícilment aconseguirà aliances estables. Els republicans hi tenen menys interès del que seria previsible amb només 33 escons, els càlculs electorals de tots els implicats els porten a no casar-se amb ningú, i els comuns, la CUP, Junts i el PSC projecten una gran desconfiança cap a Aragonès i l'acusen d'incomplidor. La segona és que Junts i el PSC, i malgrat que els seus 65 escons no els donen encara la majoria absoluta i que Laura Borràs i Carles Puigdemont marquen encara distàncies discursives amb Salvador Illa, poden fer pinya per bloquejar les iniciatives més transformadores. En això, a més, sempre trobaran la complicitat de la dreta espanyolista facilitant una folgada majoria absoluta de bloqueig.

Ho hem vist amb alguns aspectes dels macroprojectes que haurien de generar un debat més ambiental i econòmic i no tan visceral, va passar amb les conclusions de la comissió d'estudi del model policial impedint el control extern dels Mossos per desterrar els abusos policials, i divendres amb la Renda Bàsica Universal (RBU). La sociovergència –un concepte que tornarà a tenir vigència si es concreta el remember when que abandera Xavier Trias i que dirigents d'ara i d'abans de l'espai de Junts animen a les calçotades i en alguns actes de les municipals– no podrà tancar l'oficina d'estudi i avaluació del projecte que vol implementar una ajuda universal i no condicionada per erradicar la pobresa, però sí el pla pilot al que s'havien d'acollir 5.000 persones. Les ajudes socials condicionades a la renda o altres peculiaritats són necessàries, però és evident que no han estat suficients per revertir els índex de pobresa. La prova pilot havia de servir per provar l'eficàcia de la RBU i reclamar fer-la extensiva.

La RBU, però també una reforma del sistema de pensions que contempli les noves realitats el mercat de treball (envelliment, incorporació tardana, permisos per cures, sous baixos…), la regulació dels lloguers o la inversió en habitatge protegit per passar-lo de considerar un bé especulatiu a un dret, o una llei com l'original del només sí és sí que posa al centre el consentiment necessiten majories socials i polítiques àmplies, es debatin al Parlament, al Congrés o a un ajuntament. Les necessiten com un primer pas per encara canvis que són també culturals. En clau espanyola, el PSOE té a l'abast la majoria amb Podem, ERC, BNG, Bildu, Més País, Compromís i fins i tot el PNB. No activar-la implica inacció i una mala maror que només engreixa les expectatives del PP i maquilla el lideratge prim d'Alberto Núñez Feijóo.

A Catalunya, Aragonès no disposa d'una majoria per transformar i tenir una mirada diferent de la del PSC i Junts de les darreres dècades en temes socials, econòmics o ambientals. El trencament de la majoria independentista del 52% també ha tingut conseqüències en això. Quan era operativa, o com a mínim ho era entre ERC i Junts, feia que, prioritzant l'eix nacional, els postconvergents fessin cessions en temes com la RBU, la gestió equilibrada de les renovables o la política fiscal. Ara, a l'oposició, van més enllà del PSC i per això proposaven, per exemple, rebaixar el tram autonòmic de l'IRPF o l'impost de successions a més d'exigir concrecions en els macroprojectes que avalen. El retorn a l'essència convergent de Junts –cosa que, necessàriament, hauria d'implicar una ideologia més definida i ubicada al centredreta– pot fer encara més extraordinàries les concessions si hi torna a haver govern independentista.
 
Aragonès manté que no vol liderar una CiU 2.0, cosa que tindrà encara menys sentit si els pares del model afirmen que volen tornar a ocupar l'espai amb totes les conseqüències. Afirma que ell vol avançar, transformar en la carpeta nacional (amb l’acord de claredat) i també en l'agenda social amb les "revolucions" verda, feminista i social a més de la democràtica del procés. Vist l'hemicicle, i votacions com ara la del model policial o la de la RBU, que eren dos punts fonamentals de l'acord d'investidura amb la CUP, el president només pot aspirar ara a cinquanta escons, els que sumen ERC, comuns i CUP.

I, a hores d'ara, ni apareixen les confiances ni apareixen els compromisos perquè algun dia aquests cinquanta escons siguin una majoria realment operativa (i siguin 68 com a mínim) que permeti avançar de forma simultània en els dos eixos tradicionals de la política catalana, el social i el nacional. Una ocasió que arribaria després dels fracassos i els mals records que evoquen els pactes ERC-Junts o els vells tripartits. Aragonès no té, per ara, una aliança que expliqui el seu model i que li permeti tirar endavant projectes ambiciosos més enllà de l'oxigen necessari per seguir la travessa del postprocés.