La demanda de Corinna Larsen contra Joan Carles I tirarà endavant al Regne Unit. Ho farà després que el magistrat Matthew Nicklin hagi conclòs que el rei emèrit no disposa d'immunitat perquè va deixar el càrrec el 2014, últim any en què el bipartidisme podia imposar la seva fortalesa per afermar el relleu a l'espera que el Congrés dels Diputats es fragmentés amb l'arribada d'Unides Podem i de Ciutadans. La denúncia de Larsen conté tots els elements d'un telefilm de baix pressupost: un rei esquitxat per la corrupció es val dels ressorts de l'Estat -inclosos els serveis secrets- per atemorir, en una habitació d'hotel de Londres, una examant perillosa per tot el que arriba a saber.

El guió el completa una família reial tipa dels excessos del patriarca -començant per l'hereu i acabant per la reina emèrita- que sap que l'única manera de sobreviure és construint un tallafoc. La fuga a l'Aràbia Saudita no ha servit per atenuar el dany causat a la figura de Joan Carles I, perquè la decisió de marxar prefigura un deix de culpabilitat, i ni tan sols pot respirar tranquil després que la Fiscalia del Tribunal Suprem decidís arxivar totes les investigacions obertes malgrat detectar múltiples indicis de delicte.

L'armadura del rei, concepte convertit en fil conductor del llibre escrit per Albert Calatrava, Ana Pardo de Vera i Eider Hurtado a l'hora de relatar la construcció de la figura del rei emèrit i les vies per desviar l'atenció de les ombres del personatge, funciona especialment dins les fronteres estatals. El seu llegat polític -la Transició- és defensat sense matisos pels grans partits espanyols, la qual cosa posa de manifest que, sense el paper clau del PSOE, l'anomenat règim del 78 -que només l'independentisme ha portat al límit- podria patir fissures insalvables.

Defensar Joan Carles I, i ara defensar el seu fill, Felip VI, és defensar la Constitució, defensar Espanya, defensar el nucli de la nació. Per això sempre ha resultat curiós veure els partits constitucionalistes atacar els propòsits de l'independentisme per la presència de corruptes -o presumptes corruptes- a les seves files, perquè això implicaria posar en qüestió l'existència de l'Estat pel simple fet que els seus màxims representants -per voluntat o per herència- estan corcats per les males pràctiques.

Joan Carles I sap que a Espanya hi juga amb les cartes marcades. Es fa difícil pensar en un personatge públic de l'últim segle a l'Estat amb millors connexions fins i fora de la Península: banquers, periodistes -claus per afermar el relat salvífic del rei després de la mort de Franco, a qui va succeir-, grans empresaris, esportistes, caps d'Estat, facilitadors i comissionistes professionals. En el Madrid del poder, concepte que des de Catalunya sovint es radiografia amb el punt naïf del provincianisme, no existeixen els ressorts que permetin actuar contra qui encarna, precisament, aquest poder.

Què li passaria a un fiscal que decidís, per lliure, seguir el rastre dels diners fins a l'Aràbia Saudita? Què li passaria a un jutge que perdés el nord i sacrifiqués la seva carrera per derrocar els fonaments de la riquesa paralegal de la Casa Reial? És fàcil saber la resposta. Atacar Joan Carles I només ha estat possible quan la mateixa institució ha decidit que feia nosa, perquè suposava plom a les ales per a l'hereu, i s'ha donat via lliure per disparar contra una figura totèmica. Amb límits, això sí: si hi ha irregularitats a la taula del Suprem, són degudament arxivades. I si es fa públic coincidint amb l'inici d'una guerra potencialment destructiva a l'est Europa, encara millor.

Quina profunda paradoxa seria que el rei emèrit acabés assegut al banc dels acusats davant la justícia britànica, tenint en compte com han acabat la resta de casos paradigmàtics que l'han esquitxat els últims anys. El problema, en essència, no és si va intimidar Corinna gràcies als tentacles del CNI -amb el general Félix Sanz Roldán, un dels seus amics més íntims, al capdavant-, o si la va fer servir per amagar comissions. El tema és comprovar l'existència d'aquestes comissions, escatir la seva legalitat -borrosa, com mínim- i establir mesures de reparació. Les xifres de les regularitzacions fiscals dutes a terme pels advocats de l'emèrit -ben informats de les investigacions- es mouen en xifres escasses, tenint en compte els moviments de capitals publicats al llarg dels últims anys. La demanda de Corinna és simplement la superfície d'un problema majúscul -i enquistat- que qüestiona la salut i la netedat del cap d'Estat. El d'abans, i el d'ara.

Davant d'això, Pedro Sánchez es limita a demanar explicacions a Joan Carles I, perquè és més fàcil fer llenya de l'arbre caigut que no pas sacsejar per complet el funcionament de la monarquia. Si no hi ha una llei específica per regular el funcionament detallat la Casa Reial al llarg d'aquesta legislatura, amb el PSOE i Unides Podem a la Moncloa i una majoria progressista al Congrés, aquesta batalla es pot donar per perduda durant dècades, tenint en compte la correlació de forces que vindrà després de les properes eleccions espanyoles. Si l'armadura del rei té data de caducitat és per processos com el del Regne Unit, no per una voluntat exemplaritzant de la Zarzuela o de la Moncloa. I, amb la traïció al Sàhara fresca, el desabastiment sobrevolant els supermercats i una guerra oberta a Ucraïna, a Sánchez se li acumulen els fronts. Suficients per posar en dubte que la legislatura acabi quan ell ho vulgui.