Les accions simbòliques d’Arran contra el turisme massiu a Barcelona, Palma i València han aixecat una enorme polseguera i han servit, entre d’altres, per a reforçar el discurs contra el sobiranisme i, alhora, reivindicar el de l’ordre.

El cas és que la premsa conservadora –quasi tota la premsa ho és- no ha pogut estar-se de relacionar l’agitprop dels joves independentistes al trist fenomen de la violència en Euskadi i, de passada, amb un Govern de la Generalitat que, a hores d’ara, assisteix atònit i amb preocupació a l’espectacle mediàtic que s’ha muntat a la seva contra.

Val a dir que de retruc també ha rebut l’alcaldessa Ada Colau a la que se li ha retret haver actuat amb tebiesa amb els xicots d’Arran malgrat que l’alcalde accidental, Jaume Collboni, ha interpretat de manera impecable el seu paper d’home de llei. Collboni, per cert, fa dies que s’ha entestat en comparar l’expressió del malestar civil amb les conseqüències del turisme massiu amb la xenofòbia. No deixa de ser, al meu parer, una exageració i una manera evident de deslegitimar aquells que més les pateixen com ell mateix gairebé admetia fa poc en una entrevista. Amb tot, sempre hi ha símils molt pitjors com voler atribuir un caràcter tribal en el sentit més pregó del terme als que protesten contra el turisme. No cal dir, i ho dic amb tot el respecte, que ni els d’Arran ni els veïns expulsats dels seus barris, són ni tenen res a veure amb els indígenes de l’Amazones ni amb els aborígens australians.

Al bombardeig mediàtic espanyol i internacional s’han apuntat també de manera gens improvisada l’Estat i el PP, alguns empresaris. La temptació era massa gran com per a desaprofitar-la o perdre el temps en buscar solucions consensuades o assumir responsabilitats davant d’un problema d’abast general.

Així les coses, el ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido ha arribat a lamentar-se de la pèrdua de llibertats públiques a Barcelona donant a entendre, potser, que a la ciutat ja no es pot ni sortir a passejar. Altrament, el màxim responsable de la seguretat a Espanya ha advertit amb severitat que Madrid no permetrà que els radicals “decidan el futuro de los catalanes con una ilegalidad tras otra con tal de cumplir sus delirios”. I des de les files del seu mateix partit, el diputat Alberto Villagrasa, ha vinculat sense embuts el procés a la kale borroka a més de culpar indirectament al Govern de les accions d’Arran. Ben bé, és com si els del PP acusaren Puigdemont mateix o Junqueras d’haver sortit a punxar les rodes de les bicicletes del Bicing o a embrutar les parets de la ciutat amb eslògans contra els turistes. La comparació és tan retorçuda com ximple però sempre hi ha els que estan disposats a comprar-la. Res com a agitar la por en moments d’incertesa per a obtenir-ne un rèdit polític.

Determinats discursos mediàtics i el polítics estan pensats per deformar la realitat fins a extrems grotescos, per a aixecar enormes cortines de fum a fi d’ocultar els veritables problemes i defugir-ne les possibles solucions sobretot quan hi ha massa interessos en joc.
Es pot estar radicalment en contra de les accions estridents d’Arran, personalment no les comparteixo, però la veritat és que ni Barcelona, ni Palma ni València tenen res a veure amb els carrers de l’Euskadi dels anys de plom ni amb el Caracas d’avui. La construcció perfectament articulada d’aquest relat apocalíptic des dels mitjans de comunicació i des de les trones polítiques fa molt més mal a la imatge de la ciutat, de les ciutats, que qualsevol acció de l’organització independentista.

Es pot atacar els mètodes expeditius d’Arran i defensar una determinada manera d’entendre l’economia però això no farà que desaparegui de les nostres ciutats el greu problema del turisme massiu. No hem d’oblidar, les nostres administracions i els periodistes honestos menys que ningú, que més enllà de l’activisme d’Arran hi ha el patiment d’una ciutadania espantada. Hi han els veïns de Ciutat Vella, Sant Antoni, Gràcia o Poblenou a Barcelona, els del Cabanyal a València o els de Ciutat Antiga a Palma.... gentrificats tots fins al moll dels ossos. I hi ha també, és clar, els especuladors, els que en treuen profit.