Avui, dia 5 de juliol, els contribuents catalans estem d'enhorabona: celebrem un any més el Dia de l'Alliberament Fiscal! Que haguem hagut d'esperar fins aquesta data estiuenca, però, constata una realitat preocupant: un treballador mitjà dedica un total de 185 dies de l'any a complir amb les seves obligacions tributàries. D'aquests 185 dies, 102 corresponen a cotitzacions socials, 41 a l'IRPF, 25 a l'IVA, 11 a impostos especials i 6 a altres gravàmens com l'IBI, Patrimoni o Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

La creativitat tributària al nostre país és inexorable: impost sobre els serveis de comunicacions electròniques, sobre grans establiments comercials, sobre els pisos buits, sobre les estades turístiques, sobre les begudes ensucrades envasades, sobre les emissions dels vehicles de tracció mecànica, sobre els actius "no productius" de les persones jurídiques... Els 24.000 euros anuals de salari mitjà (un cost salarial de 31.500 euros si considerem la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l'empresari) es converteixen en 16.000 euros nets. Les dades de la fiscalitat sobre el treball són especialment preocupants: la falca fiscal a Espanya és del 39,3%, un dels nivells més elevats de l'OCDE.

Els impostos no només suposen maldecaps a l'hora d'omplir la declaració de la renda: afecten les decisions dels treballadors sobre el consum i l'estalvi i modifiquen les preferències de les empreses sobre la inversió i l'ocupació, generant efectes negatius sobre l'activitat econòmica. Un sistema impositiu eficient ha d'aconseguir minimitzar aquestes distorsions. Tanmateix, cap Estat del Benestar és possible sense un sistema fiscal capaç de recaptar la quantitat suficient de recursos per finançar els serveis públics que ha de proveir. Per tant, els nostres representants públics han de conjugar aquests dos objectius a l'hora de dissenyar la seva política fiscal. Es tracta d'una tasca difícil, que requereix d'un debat públic obert, transparent, ben informat i basat en dades creïbles.

Un sistema fiscal eficient és aquell en què els efectes negatius sobre el benestar són mínims; els costos d'administració i compliment no són excessius; és fàcilment comprensible pels ciutadans i evita la discriminació en el procediment tributari. Seguint els criteris esmentats, el sistema tributari espanyol (i per tant el català) presenta greus disfuncions. La càrrega administrativa, el cost en què incorren els contribuents i les empreses per complir les seves obligacions tributàries és del 4.6% del PIB, amb nivells propers a Polònia i tan sols superada per Grècia i Hongria. El temps que perd l'empresa en tasques relacionades amb la gestió d'impostos és de 152 hores enfront de les 50 que hi dedica una firma d'Estònia. Cal pacificar la relació amb l'administració, transitant d'una aproximació basada en el control a una basada en la col·laboració.

Per altra banda, i malgrat l'elevat esforç fiscal dels contribuents, Espanya té un problema de recaptació associada al gran nombre de beneficis fiscals. Un cas paradigmàtic són els tipus reduïts en l'IVA, impost on les deduccions ja suposen un total de 20.000 milions d'euros, un terç dels ingressos per aquesta figura tributària. El mateix succeeix amb l'IRPF, on la menor recaptació respecte la resta d'Europa s'explica per l'existència d'exempcions, bonificacions i deduccions. No és trivial destacar que el 10% dels contribuents amb majors rendes es veuen beneficiats pel 29% del total d'aquestes reduccions. La via de reforma és clara: abaixar els tipus marginals sobre la renda i apujar el mínim exempt a costa d'eliminar les deduccions en l'impost.

Finalment cal insistir en un fet poc conegut: el sistema impositiu no és un bon mecanisme per redistribuir la renda. La progressivitat dels impostos només redueix la desigualtat entre un 2% i un 3% (Gini). La majoria de països del nostre entorn disminueixen la desigualtat mitjançant les prestacions públiques, responsables de més del 93% de la reducció dels índexs de desigualtat. És en aquest àmbit on els nostres polítics tenen un major camp per recórrer: és imperatiu augmentar la incidència redistributiva de la despesa de manera que les capes més vulnerables de la societat siguin les més beneficiades de l'Estat del Benestar. Disminuir les taxes en l'educació superior i eliminar el copagament sanitari als pensionistes quan les famílies amb estudiants universitaris i els jubilats tenen un poder adquisitiu superior a la mitjana no són passos en la bona direcció. Per contra, Espanya té molta feina a fer en polítiques d'infància, polítiques de rendes i polítiques actives d'ocupació.

Recuperant la importància dels incentius, els impostos indirectes com l'IVA són els impostos que menys distorsionen l'activitat econòmica. Malgrat el caràcter regressiu dels impostos indirectes i el caràcter progressiu dels directes, els països que tenen menor desigualtat són els que tenen una major proporció dels primers. El fet que la tributació indirecta sigui la que menys distorsiona fa que aquesta sigui més eficient per obtenir recursos públics que després, mitjançant les prestacions, permetran reduir la desigualtat.

En definitiva, l'agenda reformista en l'àmbit tributari té encara molts deures pendents. Un any més tornem a reivindicar una major exigència pel que fa a l'ús dels nostres estalvis. Un any més tornem a reclamar un marc tributari que no penalitzi el treball, l'estalvi, la iniciativa privada i la generació de riquesa. Un any més tornem a exigir que la despesa pública realment es destini a millorar les oportunitats dels estrats socials més vulnerables. T'hi sumes?