A la candidata Arrimadas potser li hauria agradat ser fabricant de motifocs de cotó fluix, de fraseàeries fumades multiformes de bosc, de verbabanyes "colorás", d’adjectipàtries amb manilles d’acer i que cada tarda de "corrida" impossible en una Monumental de xocolata com una mona de Pasqua, encimbellada sobre un tamboret daurat, rigorosament enfundada dins d’una bata de color blau elèctric, el poble catalí-cataló-catalí li mostrés el seu amor dolçàs, la bombardegés amb una pluja de clavells de seda vermella... ¡Guapa! ¡Guapa! ¡Presidenta!... de què!? Tant se val... ¡Presidenta!...

Hauria sigut feliç fent d’inventora de morfostuzzicaparaules amb milers de seguidors en Instagram i una secció pròpia de venda de diccionaris i poemitesgenollats en el supermercat d’una gran superfície comercial, just al costat de la peixateria d’exemplars tropicals i a dues passes de la parada d’idees-insecte.

Però la seva capacitat de convertir la roca dura del llenguatge en sabaterets màgics, ingràvids, capaços de ballar infinitament en les aigües del sentit és ben limitada en consonància, certament, amb una llarga tradició de reduir les paraules a simples baules de ferro que totes juntes hauran d’acabar fent una llarga i odiosa cadena. Així doncs, Arrimadas, mai no podria crear un glíglic com en Cortázar per tal de fer més secret, llunyà i inaccessible la subtil i brusent dansa dels enamorats. Ni tampoc un Jabberwocky-Xerramicós... Dens era dens quan la brova fircant gorsava i esmeia en la drana... per a dissipar, posada en el paper de Humpty Dumpty, la por dels nens bons al Mantequero independentista.

Quan es posa a fer màgia per a canviar el món que no li agrada, per a sotmetre’l, li surten mots escarransits, adverboticotitots maldestres gust d’ametlla amarga que només reflecteixen els seus malsons. La ràbia la pot i li tria les paraules com el mal temps tria l’orxata o la mà inhàbil l’allioli.

Vet aquí que l’altre dia va inventar-se Lazilandia, aquella república de pagesots d’ungles brutes que parlen com si trencaren closques de nous amb les dents. País petit, petitot, petitoniuet de cosiniues... parlamentarius, literaturatiuetes, policietes, poblinius, riuets i muntanyetes poblat de genteta tossudotota que tan poca gràcia li fa. País groc, com una llenega groga, com una granota Phyllobates terribilis, com un canari, com un peix cirurgià, com una pitó albina, com el piuet de les porres que es mareja quan va en vaixell, com la pell dura dels rebels... País on es veu, diuen, diu, es pensa, assegura, brama, que et tanquen si no penses en groc, si no parles en groc, si no somies en groc... ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! clap, clap, clap, clap... Lazilandia... La diputada Arrimadas per res del món l’habitaria, abans la destruiria, la repintaria tota dels colors seriosos de l’Arc de Sant Glotofema el patró de la llengua única que cofat amb un tricorni i uniformat de jutge del Suprem és objecte de gran devoció entre els partidaris d’acabar amb la broma de mal gust de les dissensions i de reduir les perifèries a un acudit.

Arrimadas és més, i molt i encara i sempre d’Espanyistan, aquell país que va convertir les llaminadures en rocs de ciment amarg, país seriós d’esclaus, manat per ineptes i algun simi on mai no veuràs el color groc ni encara que un guarda et deixi posar-te els ulls de veure... Tot ho imutava la sardatxana i anardava les grates lo lutant...