Fa cosa de quinze anys van fer un inventari per catalogar les escultures a l'espai públic de la ciutat d'Olot. En primera instància em va sobtar aquesta notícia, una enumeració dels béns patrimonials d'una ciutat sempre és interessant, però més interessant poden ser les categories en què poden ser ordenats els elements d’aquest conjunt o d’aquesta col·lecció. A partir d'aquí vaig fer fluir la imaginació... Segurament no tenia un criteri prou hàbil per separar les escultures belles de les lletges i seria més productiu si m’atenia a criteris més objectius:  altes, baixes, grans, petites, catalogades per materials, per autors... però hi havia formes més divertides d’associació.  

Es podrien discernir, per exemple, les que eren inaccessibles (situades potser enmig de rotondes sense ànima a mode de cirereta d'un pastis viari o amagades enmig de matolls que han anat guanyant terreny en un jardí remot de glòries pretèrites) de les que podríem anomenar "escultura obstacle", aquelles que fan nosa talment com els parterres mal posats, les cabines telefòniques que fan al·legoria a una comunicació obsoleta o les caixes elèctriques incapaces d'haver trobat un amagatall des del primer enllumenat públic. Escultures que deixant de banda altra vegada la seva bellesa, et preguntes realment què hi fan allà al mig, generalment amb la mateixa contundència de mides i amb una gran presència tal vegada per no ser aixafades, com si postulessin tot reclamant un lloc millor i que si finalment es donés el cas del seu traspàs, les recordaríem per l'espai alliberat d’un art, deixant a banda els adjectius que acabem de catalogar de poc objectius, posat amb calçador.

Però el paradigma de conjunt seria el de les escultures amb vocació de font. No fa masses dies el piromusical de la Mercè tenyia el cel de Barcelona de llum color i música, un espectacle de primer ordre, concebut ja des del primer dia per al gaudir de  totes les edats. De la font ornamental creada a l'any 1929 brollaven més de 2.925 litres d'aigua cada segon, en aquest cas reciclada, per afavorir l'estalvi d’aigua potable, una forma curiosa de posar èmfasi en la sostenibilitat després de que els seus 132 motors elèctrics que la impulsen tenen una potència de 3.000 kW i possiblement la millor manera d’estalviar seria no engegar-la. Però en aquest punt tal vegada rau el problema. Es van passar de fer espectacles en fonts concebudes per aquesta finalitat a pensar que algunes de les escultures podien ser una font i alhora oferir algun espectacle. De fet l'espectacle ja el fan dia darrera dia quan ja han passat alguns anys de la seva última actuació i la pàtina del desús és tan considerable que la connotació d'escultura podria fer pensar a l'observador que es tracta d'algun concepte d'art contemporani que se li ha escapat de les mans. 

Tal vegada l'escassetat de recursos en la gestió pública ha fet davallar l'ús d'aigua per generar un espectacle permanent a les escultures, que tot i que poden ser esculpides, modelades i fins i tot tenir una forma escultural, sense aigua no deixen de ser fonts seques. L'aigua que s'emprava per aquestes fonts s'ha vist obligada a ser transvasada als testos i parterres amb flors que hi ha repartits per tota la ciutat amb la finalitat de regar una nova categoria de l'inventari; escultures sense autor anomenades escultures flor, amb un caràcter esperem que més efímer que els decadents brolladors secs.