Estem vivint un any de conteses electorals infinites. Tant de bo els nostres representants polítics comencin a resoldre problemes i no a dedicar-se a construir relats per veure quina decisió prenen. Això dels relats, francament, sempre m’ha sonat a cuento, amb totes les connotacions negatives que la paraula té. Estem massa acostumats a marejar la perdiu i a veure com s’incompleixen persistentment els programes electorals. Això és una constant també que hauríem de poder fiscalitzar com a ciutadans. En aquest sentit, convé dir que la societat, per sort, està canviant. Abans els programes electorals s’incomplien durant la legislatura i s’avaluaven al final de la mateixa. Ara, podem fiscalitzar-los des de bon principi. El ciutadà pot pressionar molt més i exigir durant la legislatura que el programa es compleixi. Ara bé, ¿com fer-ho? Permeteu-me que us parli de tres moments en què s’elaboren documents que podem fiscalitzar de primera mà.

El primer és sens dubte quan es fan públics els programes electorals. Sí, fins i tot molts polítics diuen que ningú se’ls llegeix, però sí hi ha qui ho fa. En ells veiem la llarga llista de propostes velles o innovadores que els partits proposen. Alguns els fan de bell nou, alguns mitjançant processos participatius, altres simplement copien allò que proposaven fa quatre anys. Ara bé, ¿sabeu que no hi ha cap obligació legal en tot el sistema jurídic d’aquest país per a tenir-los? ¿De manera que tampoc hi ha obligació de fer-los públics, ni de dipositar-los en cap institució pública per a enregistrar-los, per a poder-los fiscalitzar, repassar i analitzar amb detall durant la legislatura? I com que això és així, tampoc hi ha cap possibilitat legal de poder-hi anar en contra judicialment i retre comptes dels seus incompliments. Mireu-vos l’anàlisi completíssima que l’advocada Verónica del Carpio ha fet no fa pas masses dies. Des dels arxius sempre hem proposat que un bon lloc on entrar “oficialment” un programa electoral seria un arxiu públic, un equipament on tothom pogués avaluar amb detall i fiscalitzar aquests programes, ara i en el futur. Perquè al cap i a la fi, estudiar els programes electorals amb el pas dels anys pot ser a la vegada divertit i desencisador.

Un segon moment seria el de les possibles negociacions per a configurar Govern. Tenim un recent cas en les que estan duent a terme Junts pel Sí i la CUP per conformar govern a Catalunya. Uns han proposat d’enregistrar totes les converses, els altres d’aixecar acta. Uns de difondre-ho tot, els altres només les actes. Fins i tot és objecte de negociació la transparència que els ciutadans volen davant els acords que es prenguin d’una i de l’altra part. Però sense ciutadans pel mig. D’això no en diu res la legislació sobre transparència i no està pas regulat. ¿Com podem saber doncs, com s’estan duent a terme aquestes negociacions? ¿Les haurem de fiscalitzar només després dels acords? ¿En aquest sentit les filtracions a Twitter són les úniques que ens poden donar coneixement d’allò que s’hi fa? Val la pena llegir el què ens proposa un arxiver com Vicenç Ruiz per a preservar la gènesi de molts acords polítics i la necessitat de disposar d’estratègies organitzades per a fer-ho i no deixar anar propostes de cara a la galeria tal com han fet aquests dos partits polítics en concret.

Un tercer moment és fiscalitzar l’acció de Govern un cop la legislatura s’ha posat en marxa. En aquest sentit no hi ha masses estudis fets però sí que hi ha una manera arxivística de poder-ho fer. Us l’explico. La nova Llei de transparència catalana demana que en els portals de transparència hi aparegui moltíssima informació que permetrà saber, accedir a la informació i, evidentment, fiscalitzar i retre comptes. Els arxivers estem ara en plena batalla per complir amb aquests preceptes i vincular els nostres quadres de classificació documental amb la informació que s’haurà de fer pública. Enllaçar allò que sortirà als portals amb les fonts originals de les dades és la nostra feina. Fer aquest exercici ens està fent adonar que si bé prop d’un 70% de la informació de natura econòmica s’haurà de fer pública, només un 5% de la informació derivada de l’acció de Govern i de la presa de decisions polítiques té obligació de ser mostrada als portals. ¿Sorprenent? ¿Hem de decidir el nostre vot en funció només de com es gasten els recursos o potser haurem de començar a demanar claredat en com els polítics estan prenent les seves decisions? La confiança es reconstrueix també amb la informació que s’enregistra adequadament i amb l’accés a la informació original, no reelaborada o interpretada. D’això els arxivers en diem transparència a fons i ens dediquem a que això es faci efectiu.