En el moment que vivim de canvis climàtics, demogràfics, tecnològics i geoestratègics, també trontollen algunes construccions socials que semblaven irreversibles. Una d'elles és la de l'ascensor social. S'ha donat per fet que cada nova generació tindrà un ascensor social que li permetrà pujar algun pis en el seu nivell de benestar. I una altra consideració que es dona per segura és que gràcies a l'ascensor i al benestar que comporta es garanteix la cohesió de la societat. I quan la realitat ens està desmentint ambdues afirmacions és bo cercar reflexions que s'ho plantegin.

Així, vaig anar a ensopegar en la revista de la Fundació Josep Irla, EINES núm. 48, amb l'article de Lars Trägårdh, professor d'Història a la Universitat d'Uppsala, titulat: Individualisme estatista. La filosofia pública de l'estat del benestar suec. El professor compara tres models que coneix de prop: suec, alemany i nord-americà. I d'entrada, lluny dels tòpics del blanc o negre, descobreix que suecs i americans propugnen un individualisme radical. Els primers fan que l'estat garanteixi que l'individu pugui accedir a l'emancipació en relació amb la família o a les comunitats diverses com les religioses. Els segons, abonen que l'individu depengui el mínim de l'estat, però, en canvi, empeny el paper de les famílies i les comunitats de la societat civil a garantir el coixí de l'individu enfrontat al mercat. Trägårdh qualifica el model suec d'"individualisme estatista" i l'americà seria l'individualisme liberal. 

El professor suec afirma que: "existeix un estira-i-arronsa entre dos poderosos impulsos humans: per una banda, el desig de sobirania individual, i per l'altra, la necessitat ineludible de formar part de la societat. Davant d'aquesta paradoxa existencial, totes les societats han volgut trobar un equilibri entre l'imperatiu de les virtuts socials i el desig de llibertat de l'individu. Tanmateix, les solucions a aquest dilema universal han estat diferents arreu del món. Algunes societats han tendit vers el control polític i social, minimitzant la llibertat individual. Altres han intentat disminuir la ingerència de l'estat a l'àmbit privat, tot posant llur confiança en el mercat, les famílies i la solidaritat voluntària en la societat civil. "

Trägårdh introdueix una tercera variant: el model alemany que vehicula el suport al benestar a través de famílies i comunitats. Així que, hi ha un esquema triangular amb estat, societat civil / família, individu. Simplificant, a Suècia l'estat i l'individu estan units davant la família; a Alemanya, l'estat i la família estan units davant l'individu; i als EUA, l'individu i la família resten units davant l'estat. En el cas alemany, la política de benestar procedeix de la família com a objecte i col·laborador de l'estat del benestar; l'Estat protegeix i dona suport a la família, així com a altres institucions de la societat civil per tal de garantir el benestar de les persones. Als EUA, no s'abona la implicació de l'Estat; la xarxa de seguretat social es concentra en la ciutadania que fracassa al mercat i que no té el suport suficient de la seva família o la societat civil. A Suècia, s'adrecen a la persona individual, sense passar per la família o les organitzacions privades per eliminar qualsevol relació de dependència.

La situació estrictament econòmica garanteix, però la felicitat dels individus o, com veiem en els nous índex de felicitat, no n'és un element determinant? Per altra part, el benestar econòmic individual sense la pertinença a àmbits amb valors compartits, sense una cohesió familiar, local i nacional, no garanteix el comportament cívic i solidari de la població. I tot això també està a la base de la felicitat.

Sembla que Trägårdh detecta aquest problema, fins i tot, en un estat uninacional com el suec on la ruptura generacional i demogràfica per immigració poden fer trontollar el model d'individualisme estatista. Parla del xoc entre l'universalisme postnacional dels drets i el xovinisme nacional del benestar. Aquest xoc ha comportat l'ascens de forces polítiques antiglobalistes a dreta i esquerra. L'article s'acaba assegurant que les perspectives del contracte social suec encara són potencialment bones, "suposant que la integració s'afermi més, potser a mesura que els grans fluxos d'immigració es controlin millor per donar temps a la inclusió, sobretot a través del treball."

He intentat traslladar aquestes reflexions a Catalunya que podríem definir, per ara, com a subestat del benestar relatiu. No tenim estat, no tenim plena sobirania i, per tant, capacitat d'atorgar la ciutadania als individus, amb tots els seus drets i deures. No tenim ple benestar perquè, comparativament, s'ha arribat tard a l'estat del benestar en relació amb el centre i nord d'Europa; i perquè en el cas català hi ha una confiscació fiscal espanyola del 10% del PIB anual català. Paradoxalment, algunes d'aquestes mancances, l'esperit emprenedor i la base catòlica de la societat catalana ha afavorit una munió d'iniciatives comunitàries socials i culturals i amb la família, més o menys extensa, exercint de coixí social. La manca d'estat propi, però, ha distorsionat la capacitat d'integració simbòlica que sobretot els estats uninacionals com el suec han tingut millor.

Em pregunto si el model que ens convé a Catalunya, és el model alemany perquè en bona part ja ens hem configurat així. La nació està formada per una xarxa prou potent d'organitzacions de la societat civil i de famílies actives amb capacitat de concertació. Per això, l'estatalisme i el jacobinisme són temptacions nacionalment i social negatives en el nostre context. No es pot pensar i vendre que l'administració pública ho pot fer tot, però tenir una administració que només exerceix la sobirania paraestatal en el seu rigor burocràtic i fent de gestoria de l'Estat i la UE (vegi's la revolta pagesa com a exemple més recent). Així, disposar de bons serveis de salut o d'ensenyament que garanteixin el benestar individual, però sense cap cohesió simbòlica, contribueix només, a l'individualisme estatista i, per tant, no facilita cap invitació al patriotisme cívic i solidari, sense aglutinants comunitaris forts com la llengua i altres símbols de pertinença. Amb simplificacions com la de "No importa la bandera, sinó la cartera", per incompareixença, estem abocant les capes de la població que pretenem defensar a posar-se sota la bandera espanyolista en mans de la nació i classe dominant, o fomentant la cartera de l'individualisme insolidari. La defensa dels drets individuals universals propis de la humanitat ha d'anar acompanyada de la defensa dels deures locals comunitaris, on els ciutadans han de contribuir amb civisme quotidià al bé comú, de la comunitat. Les forces i organitzacions socials catalanes i progressistes farien bé d'equilibrar aquestes realitats indestriables en una societat de 8 milions de composició complexa.