Finalment, Podem es presentarà el 23-J integrat en Sumar, la plataforma articulada entorn la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz. Uns i altres hi arriben arrossegant els peus, tard i amb desconfiances. L'espai a l’esquerra del PSOE allunya el fantasma de la divisió, que podria desmobilitzar encara més l'electorat i malbaratar centenars de milers de vots en demarcacions petites i mitjanes, i busca mantenir l'aportació al govern de coalició i reeditar-lo. Aquesta és, des del seu punt de vista, la part més presentable i la que esperaven els militants i votants dels espais que conflueixen.

El camí, però, ha estat aspre i s'ha deixat actius. El primer d’ells és l'encara ministra d’Igualtat, Irene Montero. En plena polèmica per la llei del només sí és sí, el president espanyol, Pedro Sánchez, i Yolanda Díaz van evitar defensar-la i en els darrers mesos ha pres cos el veto fonamentat en la idea que restava més que no pas sumava. La seva relació amb l'exsecretari general de Podem, Pablo Iglesias i les crítiques dels partits i la premsa conservadora han estat determinants. Montero, que ha plantat cara als discursos reaccionaris de les dretes des d'un ministeri que és expressió dels signes dels temps, ha estat valenta empenyent canvis culturals com ara introduir el concepte del consentiment i ha propiciat avenços objectius com la llei trans. Però va cometre un error amb la llei del només sí és sí: la norma aprovada contenia una escletxa que ha permès rebaixar penes a agressors. 

Montero no va tenir en compte que la judicatura, controlada manu militari per la dreta, imposaria una aplicació allunyada de l’esperit de la llei. Quan una norma o reforma penal no agrada la judicatura, que actua com una tercera cambra i sense contrapesos, els que la promouen haurien d'evitar el marge interpretatiu. Valia per a la llei del només sí és sí, però també per a la reforma del codi penal que havia de reduir el tipus de malversació aplicat als líders independentistes. Montero no va respondre amb la velocitat esperada a l’evidència jurídica que ha ratificat el Tribunal Suprem i va intentar evitar el linxament amb l'argument (cert) que la llei no només l’havia validada el seu ministeri sinó també els de Presidència, Justícia i els 10 grups parlamentaris, tots ells amb assessors jurídics, que la van votar a les cambres.

El procés amb Sumar és un càstig a la ministra icona de Podem i ha servit per reduir a la mínima expressió el partit. Ara diuen que "garanteixen" vuit escons a una formació que el 2016 en tenia 45. És un fet rellevant que, d’alguna manera, tanca un cicle que va començar amb unes municipals i acaba amb unes altres, 12 anys després. El 2011, en plena campanya de les locals, els indignats van ocupar les places. Desenes de milers de joves tips de la precarietat i les retallades, de la sortida desigual de la crisi i de la vella política exigien respostes. No van arribar i en aquelles eleccions, com a les del 28-M, van imposar-se les opcions conservadores. Però s’havia plantat una llavor que va germinar tres anys després, a les europees de 2014 amb els cinc escons de la nova formació, Podem. A Catalunya, el procés també acollia aquella pulsió.

La primavera del 2015 van florir els "alcaldes del canvi": Ada Colau, Manuela Carmena, Dolors Sabater o Joan Ribó, que són ja història. Podem i Iglesias semblaven capaços "d'assaltar els cels" i es presentaven com una opció trencadora perquè allò no es podia fer "per consens". Basaven la seva oferta en una relació plurinacional amb les "confluències" (algunes d’elles ara han abraçat Sumar a la desesperada sense que es contempli cap singularitat), en la impugnació rotunda al "règim del 78", a "la casta" i a la monarquia, en la intervenció de l'economia per reduir les desigualtats, i en la proposta d'un referèndum per resoldre el conflicte català.

Però l’establishment polític, econòmic, funcionarial i mediàtic es va activar. Les campanyes difamatòries en prime time, el lawfare i operacions com l'enlairament de Ciutadans van desgastar Podem amb la inestimable ajuda dels errors d'Iglesias i del seu hiperlideratge divisori. El 2020 van arribar al govern espanyol molt debilitats i no han atès les expectatives generades anys abans. Al balanç pesen més les polèmiques i les contradiccions que els èxits i, de fet, les principals fites de Díaz, somriure permanent a banda, són la lleialtat a l'accidentalista Sánchez i una reforma laboral validada per la bona marxa de l'economia, però que no va derogar la del PP i que va preferir pactar amb Ciutadans abans que amb les esquerres nacionals. A Sumar, que compta amb la forta implicació de quadres d'ICV com ara Josep Vendrell o Ernest Urtasun i de CCOO, no se li coneix encara programa, però no exhala el rupturisme de Podem i els seus processos constituents. 

D'entre els projectes rupturistes alçats la passada dècada a l'Estat, que van buscar la confrontació democràtica i que només van trobar negatives, joc brut o repressió, només queden en peu l'independentisme i les seves expressions polítiques. És, de fet, el que va arribar més lluny en l'intent d'assalt al castell del règim del 78 que té una guarnició de partits, mitjans, empreses, sindicats, bisbes, jutges i alts funcionaris espanyols que es fan relleus quan algun d'ells flaqueja i l'ocasió ho demana. El 23-J serà difícil conquerir noves posicions, però els tres partits independentistes buscaran no perdre les que van assolir. Quan mirin al costat, però, de Podem en quedarà el record d'allò que podia haver estat en forma de pòdcast de Pablo Iglesias i poca cosa més.