És diumenge al matí i el sol s’escapa per les escletxes de les persianes, convidant-nos a aixecar els llençols quan ja és ben entrat el migdia. En obrir-les, es revelen les motes de pols que ballen a l’aire i els sons del trànsit i les obres de sota de casa s’intensifiquen, arribant al do major. Desactivem el mode avió, i el regalim de notificacions acaben de despertar-nos del tot. Entre likes i missatges, acabem fent scroll a TikTok, i un matí que podria haver estat del tot nostre, acaba sumant zeros al compte del magnat Elon Musk.
El silenci s’ha tornat un desconegut fins i tot per aquells que viuen en zones rurals. Connectar amb els sorolls de la natura i del nostre propi cos és ja gairebé impossible. Diuen que els humans ens acostumem a tot; i és per això que cada cop passen més desapercebudes les vibracions constants de les notificacions. Hem assassinat el silenci, l’hem denigrat, rebutjat i ridiculitzat, com diu l'assagista Juan Valencia Asuad. Des que les tecnologies han entrat a les nostres vides, és complicat passar més d’una hora sense que un soroll capti la nostra atenció o rebre informació que ens aporta entre poc i gens. I amb tots aquests sons estridents que ens envolten, hem perdut el do d’escoltar el cant dels ocells o del vent que balla al voltant nostre.
La societat occidental abomina el silenci, sentint la necessitat imperiosa d’omplir el buit que ens separa del nostre interlocutor, fins i tot quan no tenim res a dir. Ansiosament, modelem un entorn frenètic perquè res és coherent. Hem perdut el control de les nostres vides i sembla que l’única manera d’oblidar-ho és assegurar-nos que no hi ha cap moment per reflexionar sobre els traumes, les pors o les experiències que ja ens han omplert el cor.
No callem mai per por que qui tenim davant decideixi no estimar-nos, o potser per evitar prendre la decisió que és millor estar sol quan no hi ha una connexió especial. Viure en el món de la correcció política no només significa aprendre a navegar les paraules prohibides, sinó també aprendre a enganyar la gent, fent veure que t’agraden i assegurant-te que, passi el que passi, donaran un like a les teves publicacions.
Potser és la por de reconèixer que les vides que vivim manquen de sentit. Ja no som al servei de la pàtria, la família o Déu. Ens ha esclavitzat la productivitat. Romandre inactius durant una hora esdevé una excepció llunyana de la normalitat de les nostres vides. El silenci i el descans són el nou pecat; i hi ha un clamor a la nostra ment que ens insta a moure’ns a risc de sentir remordiments de consciència per no haver estat prou productius. És la pandèmia invisible que ens acompanya des de fa dècades.
Massa vegades torno a casa i no entenc per què he compartit reflexions o judicis que no importen a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Ens diuen que mantenir una conversa fluida durant una hora i mitja és part de l’art de la persuasió, quan el millor art és el simple gaudir del moment amb l’altre. O aniria més enllà: l’art més ben taxat és gaudir del moment amb tu mateixa sense necessitat d’omplir-lo de cap manera, només deixar-se endur pel pas del temps.
Creiem que tenir moltes opcions, oportunitats a aprofitar i objectius a assolir és la llibertat. Però en realitat, això limita el nostre ser. Ser, sense cap altre mèrit que el de viure. A ser, perquè mereixem la presència, sense atribuir la nostra valia a reaccionar als estímuls constants d’un sistema frenètic que ens obliga a córrer darrere d’un temps del qual hem perdut la propietat. El silenci ens allibera del nostre jo públic, però, com el nostre jo públic és el que ha construït el sentit de viure, ens cal assassinar-lo perquè és pervers en connectar-nos massa amb les arrels.
No vull sonar enyorada d’una època de llibertat que mai ha existit, sinó més aviat recordar un moment a la història en què, malgrat les dures condicions materials, podíem desconnectar de qui érem (persones) i del que fèiem (treballar per consumir). Per què ens envaeix tant la por en romandre en silenci, escoltant només el batec del nostre cor un diumenge a la tarda? Per què ens ofega apagar el mòbil i guardar-lo en un calaix? La veritable llibertat rau a poder gaudir de la tranquil·litat, sabent que la pausa i la calma són més valuoses que qualsevol estàndard d’autorealització que la societat intenti imposar-nos. Haurem de reaprendre a teixir la nostra pròpia pau, prenent instants silenciosos a un capitalisme estrident.
El silenci s’ha tornat un desconegut fins i tot per aquells que viuen en zones rurals. Connectar amb els sorolls de la natura i del nostre propi cos és ja gairebé impossible. Diuen que els humans ens acostumem a tot; i és per això que cada cop passen més desapercebudes les vibracions constants de les notificacions. Hem assassinat el silenci, l’hem denigrat, rebutjat i ridiculitzat, com diu l'assagista Juan Valencia Asuad. Des que les tecnologies han entrat a les nostres vides, és complicat passar més d’una hora sense que un soroll capti la nostra atenció o rebre informació que ens aporta entre poc i gens. I amb tots aquests sons estridents que ens envolten, hem perdut el do d’escoltar el cant dels ocells o del vent que balla al voltant nostre.
La societat occidental abomina el silenci, sentint la necessitat imperiosa d’omplir el buit que ens separa del nostre interlocutor, fins i tot quan no tenim res a dir. Ansiosament, modelem un entorn frenètic perquè res és coherent. Hem perdut el control de les nostres vides i sembla que l’única manera d’oblidar-ho és assegurar-nos que no hi ha cap moment per reflexionar sobre els traumes, les pors o les experiències que ja ens han omplert el cor.
No callem mai per por que qui tenim davant decideixi no estimar-nos, o potser per evitar prendre la decisió que és millor estar sol quan no hi ha una connexió especial. Viure en el món de la correcció política no només significa aprendre a navegar les paraules prohibides, sinó també aprendre a enganyar la gent, fent veure que t’agraden i assegurant-te que, passi el que passi, donaran un like a les teves publicacions.
Potser és la por de reconèixer que les vides que vivim manquen de sentit. Ja no som al servei de la pàtria, la família o Déu. Ens ha esclavitzat la productivitat. Romandre inactius durant una hora esdevé una excepció llunyana de la normalitat de les nostres vides. El silenci i el descans són el nou pecat; i hi ha un clamor a la nostra ment que ens insta a moure’ns a risc de sentir remordiments de consciència per no haver estat prou productius. És la pandèmia invisible que ens acompanya des de fa dècades.
Massa vegades torno a casa i no entenc per què he compartit reflexions o judicis que no importen a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Ens diuen que mantenir una conversa fluida durant una hora i mitja és part de l’art de la persuasió, quan el millor art és el simple gaudir del moment amb l’altre. O aniria més enllà: l’art més ben taxat és gaudir del moment amb tu mateixa sense necessitat d’omplir-lo de cap manera, només deixar-se endur pel pas del temps.
Creiem que tenir moltes opcions, oportunitats a aprofitar i objectius a assolir és la llibertat. Però en realitat, això limita el nostre ser. Ser, sense cap altre mèrit que el de viure. A ser, perquè mereixem la presència, sense atribuir la nostra valia a reaccionar als estímuls constants d’un sistema frenètic que ens obliga a córrer darrere d’un temps del qual hem perdut la propietat. El silenci ens allibera del nostre jo públic, però, com el nostre jo públic és el que ha construït el sentit de viure, ens cal assassinar-lo perquè és pervers en connectar-nos massa amb les arrels.
No vull sonar enyorada d’una època de llibertat que mai ha existit, sinó més aviat recordar un moment a la història en què, malgrat les dures condicions materials, podíem desconnectar de qui érem (persones) i del que fèiem (treballar per consumir). Per què ens envaeix tant la por en romandre en silenci, escoltant només el batec del nostre cor un diumenge a la tarda? Per què ens ofega apagar el mòbil i guardar-lo en un calaix? La veritable llibertat rau a poder gaudir de la tranquil·litat, sabent que la pausa i la calma són més valuoses que qualsevol estàndard d’autorealització que la societat intenti imposar-nos. Haurem de reaprendre a teixir la nostra pròpia pau, prenent instants silenciosos a un capitalisme estrident.