Manllevo el títol d’un vers de la cançó Campanades a mort (1977) de Lluís Llach en homenatge als cinc obrers morts per la policia nacional a Vitòria-Gasteiz el 3 de març de 1976 en què aboca tota la ràbia, la impotència i el dolor que va provocar la massacre i maleeix els assassins: assassins de raons, de vides// que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies// i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
La cançó m’ha vingut al cap en conèixer la darrera barbàrie de l’exèrcit israelià a Gaza: el dissabte passat tres míssils de fabricació estatunidenca esclataven en el patí d’un col·legi del barri d’Al Daraj de la ciutat de Gaza, on s’havien refugiat milers de desplaçats, i assassinava més de cents persones que feien la primera pregària del dia. Era la brutal resposta del govern de Benjamin Netanyahu al comunicat conjunt signat pels presidents dels Estats Units, Egipte i Qatar, amb el suport de la UE, que urgia a acceptar el pla proposat per Joe Biden el mes de maig: alto el foc de sis setmanes i retirada de les forces israelianes de Gaza; alliberament dels ostatges (i potser d’un nombre significatiu de presos palestins) i increment de l’ajuda humanitària a la franja; negociació d’un alto el foc definitiu i elaboració d’un projecte de reconstrucció de Gaza. La barbaritat de dissabte ha provocat el rebuig i la denúncia de la comunitat internacional, àdhuc dels Estats Units, l’aliat incondicional d’Israel.
La por a una escalada regional del conflicte amb la intervenció del Líban (Hezbollah) i l’Iran (a finals de juliol van tenir lloc els assassinats extrajudicials del comandant de Hezbollah Fouad Shukur a Beirut i del líder de Hamàs Ismail Haniyeh a Teheran) ha encès totes les alertes a Washington, que ha enviat un submarí nuclear i un nou portaavions a la regió, a Brussel·les, Ankara i a les capitals àrabs de l’Orient Mitjà que pressionen perquè la reunió d’aquest dijous doni lloc a alguna mena d’acord que posi fi a l’escalada de la guerra. Hamàs accepta el pla Biden tot i que no assistirà a la reunió i Netanyahu, a qui el seu soci, l’ultradretà Itamar Ben-Gvir del Partit Sionista Religiós, ha amenaçat de deixar caure el govern si posa fi a la guerra, només ha anunciat l’assistència d’una delegació a la reunió. Tampoc sembla que el primer ministre israelià tingui molt d’interès ni en posar fi a la guerra ni en convocar eleccions, perquè seria el seu final polític i el seu processament amb risc d’anar a la presó. I, per fer-ho més difícil, ahir Hamàs anuncia que dues ostatges han estan greument ferides i un més ha resultat mort a mans dels seus guardians.
Tanmateix, no ens enganyem, el problema no és només Netanyahu o el ministre de Defensa Yoav Gallant, pels qui la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional va sol·licitar una ordre de detenció (i també contra els líders i el cap militar de Hamàs, Yahya Sinwar, Haniyeh i Mohammed Diab Ibrahim al Masri) el passat 20 de maig, fins ara sense efectes tangibles, sinó la creixent dretanització-militarització de la societat israeliana i la indiferència internacional davant les polítiques genocides que està duent l’exèrcit israelià a Gaza i que han ocasionat 40.000 morts directes i, segons la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancet (5 de juliol), entorn de 186.000 indirectes (cossos soterrats sota les runes dels edificis destruïts, morts de fam, desnutrició, manca d’assistència mèdica, de medicaments o d’aigua potable, etc.), és a dir, entre el 7 i el 9% dels habitants de Gaza abans de la guerra (2,3 milions). Encara cal afegir un 80-90% de desplaçats forçats i continus obligats a moure’s contínuament de sud a nord i d’est a oest entre els estrets límits d’aquest territori (360 km², a tall de comparació la comarca del Maresme en fa 398 Km2).
Una població, en suma, terroritzada, traumatitzada i indefensa davant dels bombardeigs indiscriminats, que no tenen altre objectiu que socialitzar el terror fins extrems insuportables. En proporció a l’extensió territorial i la població afectada són la versió actualitzada dels bombardeigs criminals de saturació i estratègics assajats a la Guerra Civil Espanyola (Gernika, Barcelona...) i duts a pràctica habitual durant la Segona Guerra Mundial (Wielun i Frampol a Polònia, The Blitz -els bombardeigs sobre diferents ciutats britàniques, Londres, Coventry, Kingston upon Hull, etc.-, Hamburg i Dresden a Alemanya, Tòquio al Japó -sense considerar Hiroshima i Nagasaki), després aquesta mena de bombardeigs van ser utilitzats pels Estats Units a la guerra de Vietnam i, més recentment, per la Federació russa a Grozni (Txetxènia), Alep (Síria) i Khàrkiv (Ucraïna).
La indiferència internacional i la creixent insensibilitat davant les massacres comeses per un govern que es proclama hereu de les víctimes de l’Holocaust (ningú que sigui conscient del que va suposar l’Holocaust pot justificar els crims que s’estan cometent a Gaza), la impossibilitat de Nacions Unides per aturar el conflicte, la doble vara de mesurar que s’utilitza segons quins són els actors implicats, són la complicitat necessària que necessita el govern de Netanyahu per seguir sembrant el terror entre els palestins amb l’únic objectiu d’arrabassar-los i expulsar-los de la seva terra, un objectiu que va començar el 1948 i que encara continua avui. D’ací la no acceptació de la solució dels dos estats que defensa gran part de la comunitat internacional.
No es pot ser còmplice per més temps d’uns crims que, com també succeeix a Ucraïna, el Iemen, Myanmar -rohingyes- i un llarg etcètera, denigren el concepte d’humanitat, conculquen els drets humans més essencials i traeixen tots aquells valors que, després de la Segona Guerra Mundial i per tal de no repetir noves tragèdies com les de la primera meitat del segle XX, Occident va voler impulsar i va pretendre fer universals. És clar que no sempre els països occidentals -i molt especialment les principals potències- respecten aquests valors fora de les seves fronteres quan estan en joc els seus interessos. Benvinguda la reunió de dijous i la pressió internacional per posar fi a les quotidianes a Gaza davant una indiferència internacional esfereïdora. Està bé pressionar a Israel i Hamàs perquè acceptin un acord i es posi fi a la violència que, en aquests moments, recau sobretot i únicament sobre la població civil de la franja.
Tanmateix, no és coherent proposar un acord marc quan míssils nord-americans sembren el terror a Gaza. Ho denunciava fa ja dues dècades i ho demostrava Robert Fisk (La Gran Guerra per la civilització, 2006) quan, després d’una llarga indagació, va portar a la seu de l’empresa Lockheed Martin (avui a l'Àrea metropolitana de Washington) el fragment d’un míssil Hellfire fabricat per aquesta empresa, que conservava part del número del codi de referència, amb que el 13 d’abril de 1996 un helicòpter israelià va atacar una ambulància al sud del Líban i va matar sis civils libanesos. En suma, ens odien tant, responia uns anys abans amb ironia un oficial nord-americà retirat que coneixia l’Orient Mitjà, perquè són els nostres míssils els que els maten (Z. Sardar & M. Davies, Why do people hate americà?, 2002). Sens dubte, davant la perspectiva d’una victòria de Donald Trump, Kamala Harris projecta una esperança de canvi, esperem que no esdevingui una nova decepció, perquè, més enllà de les crides a un alto el foc i a alleujar la crisi humanitària a la franja que li va etzibar a Netanyahu, denota una certa tensió davant algunes intervencions a favor de Palestina que es produeixen en els seus mítings de campanya i no sembla disposada a decretar si arriba a la presidència un embargament d’armes a Israel com sol·liciten alguns militants demòcrates. En fi, per acabat amb l’horror, cal fer tota la pressió possible perquè en la reunió de dijous els mediadors (Qatar, Egipte i, sobretot, Estats Units, i, indirectament, la UE) posin damunt la taula totes les formes de coerció possibles per fer possible la fi de la violència.