L’humor és una víctima tràgicament tradicional de tots els que detesten la llibertat, professin la fe que professin, religiosa o no. La broma, la sàtira, casen malament amb la intransigència i l’integrisme de tota mena. La llista de víctimes d’aquest xoc és llarga. I la d’agressors, ben diversa.

Recordaré alguns dels casos més recents. Al dibuixant sirià Ali Farzat li van trencar les mans uns sicaris del molt laic president Assad. El rei del Marroc, musulmà moderat, va empresonar Ali Lmrabet, director d’una revista satírica. La junta militar birmana ha tingut 11 anys a la presó el còmic més cèlebre del país, Zarganar. I Basam Yusef, el presentador del programa satíric més conegut d’Egipte, ha estat censurat tant pels Germans Musulmans com pels militars laics actualment al poder. El que uneix tots els atacants no és la religió, sinó la falta de respecte per la llibertat d’expressió, i per la llibertat en general.

Els assassins dels dibuixants de Charlie Hebdo diuen matar en nom d’Alà, però pel damunt de colors el que són és això, assassins fanàtics a qui incomoda la llibertat, i que pensen, com aquell personatge d’Umberto Eco, que el riure és perillós. El Papus, als anys 70 a Espanya, potser no tenia la influència de Charlie Hebdo, però també va ser víctima d’uns altres fanàtics, que no eren precisament musulmans, però que, com els integristes de Paris, detestaven el dret a la sàtira. I molts altres drets, per cert.

Admirava profundament la llibertat de pensament de Charlie Hebdo, i em feien riure aquestes portades transgressores on rebia tothom. Crec que la sàtira ha de caure al damunt de totes les solemnitats i tots els poders. Per això, alguns d’aquests poders la creuen perillosa, i per això apareix sempre, i torna, malgrat les persecucions. Després de Charb, de Cabu o de Wolinski sortiran nous dibuixants que seguiran rient de tot, perillosament.