El discurs oficial fa més o menys així. El salt endavant de la majoria social ha forçat una part del sistema polític a apujar l'aposta prenent el camí de la consulta cap a la plena sobirania. Els partits desbordats per la gent i forçats a seguir la voluntat popular amb el pas canviat. El Govern fa seu l'argument provant de fer entendre a Madrid que el procés sobiranista no es podrà desactivar amb un acord improvisat signat de matinada. Tot plegat és prou cert i ajustat a la realitat però de tant repetit va agafant color d'excusa.

Si els polítics fossin només una corretja de transmissió dels desitjos de la gent serien del tot prescindibles però són alguna cosa més. La democràcia horitzontal i directa es pot confondre amb el populisme si no s'enfoca bé la mirada. L'Assemblea Nacional Catalana és una eina indispensable. Una organització que al costat d'Òmnium Cultural conforma un autèntic exèrcit civil. La força armada del catalanisme. Armada de raó, de convicció, d'esperança i de compromís. Sense la manifestació de la Diada de 2012 i sense la Via Catalana el sobiranisme no seria allà on és. L'Assemblea i Òmnium són l'exèrcit ciutadà de Catalunya però els països que ho fien tot als militars s'arrisquen a guanyar el combat per acabar perdent la batalla.

Els polítics fan alguna cosa més que representar. Els politics arbitren equilibris i negocien compromisos. Una frase del filòsof basc Daniel Innerarity recull perfectament aquesta idea. “Els interessos socials són variables i mòbils. Els polítics no han de defensar-los, han de descobrir-los”. L'efervescència que viu Catalunya acabarà precipitant en un país nou que demanarà nous acords endins i enfora. L'Assemblea, Òmnium i tota la xarxa ciutadana del sobiranisme fan la força però és al Govern i als polítics del país a qui toca administrar-la. Paga la pena no oblidar-ho.