Fa pocs dies a les Jornades Irla que es realitzen en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu en Miquel Sellarès deia que calia no confondre el què va ser l'Assemblea de Catalunya amb l'actual Assemblea Nacional Catalana. I ho deia una persona que va ser fundadora d'ambdues. Ho va dir en un acte de celebració dels cinquanta anys de la creació de l'Assemblea de Catalunya el novembre de 1971. En l'acte participà Magda Oranich, que hi havia estat des de l'inici, representant l'àmbit dels juristes antifranquistes, i jo mateix com a un dels impulsors de l'Assemblea del Bages, la primera organització territorial de l'Assemblea, creada ja al març d'aquell mateix any.

L'escenari d'aquell moment fundacional de l'Assemblea de Catalunya no tenia cap horitzó temporal previsible. No hi havia cap garantia de quant podria durar la dictadura. Fins quan les potències occidentals podrien continuar donant suport al règim. El final dels seixanta va ser, al contrari, un moment de tancament del règim.  Del 62 al 68, amb una certa obertura, havia esclatat una allau d'edicions en català, la Nova Cançó es difonia arreu i arribava a les llistes d'èxits estatals – cosa que no passa ara amb la música en català-, es creava el sindicat d'estudiants, se celebraven les primeres protestes de capellans progressistes arran d'unes tortures i es fundava a la llum pública el sindicat Comissions Obreres.

Però el gir no es va fer esperar. El novembre de 1967, mesos després de la primera assemblea general del sindicat CCOO, el Tribunal Suprem el va declarar il·legal i el 1968, Marcelino Camacho, Julián Ariza i altres dirigents sindicals foren empresonats i processats. Joan Manuel Serrat era marginat dels mitjans de comunicació per haver volgut representar Espanya a Eurovisió el 1968 en català. El 1970 Llach viatjava a Cuba i per haver criticat el franquisme li prohibien actuar i se n'anava a l'exili a París. Finalment, se succeïen els estats d'excepció, un el 24 de gener de 1969 a causa de la conflictivitat a fàbriques i universitats i el desembre de 1970 arran del judici de Burgos contra militants d'ETA pels que es demanava condemnes a mort i que va motivar accions de protesta contra el règim franquista. 

Així doncs, el moment al si del règim era una victòria dels anomenats bunqueritzadors i falangistes sobre els anomenats tecnòcrates o aperturistes. En aquest context de reacció va ser quan es va fundar l'Assemblea de Catalunya entorn de quatre punts: amnistia per a presos i exiliats; exercici de les llibertats democràtiques (reunió, expressió, associació, manifestació i vaga) per garantir l'accés del poble al poder polític i econòmic; restabliment provisional de l'Estatut del 32 com a via per exercir el dret d'autodeterminació; coordinació de la lluita democràtica amb tots els pobles de l'estat. La composició de l'Assemblea garantia una estructura representativa basada en la societat civil organitzada en partits, sindicats, entitats, col·legis professionals, moviments d'església…i la participació a títol individual de gent no adscrita.

Aquesta composició que reconeixia la pluralitat d'ideologies, objectius i estratègies existents a Catalunya basava la seva fortalesa en la gestió de la complexitat, també en les formes de lluita. Quan molts cops acudim a Luther King, Gandhi o Mandela per buscar exemples d'estratègia no violenta ens oblidem que a Catalunya, des de mitjans dels seixanta a mitjans dels setanta, es van practicar tots els formats de lluita de forma complementària i sense acusacions mútues greus: des de la més clandestina a la més legal, d'infiltració en institucions del règim, passant per accions de desobediència civil o de combat i divulgació cultural.

Es poden fer paral·lelismes històrics amb l'actualitat? Ho dubto, però juguem-hi. Alguns es creuen que estem al 76/77, en el final immediat del règim, i que Sánchez, juga el paper del Suárez de torn mercadejant amb una part de l'oposició; llavors es posen histèrics pensant que ens endossaran una segona transició sense ruptura. I potser sí que també hi ha algú que creu que aquest mercadeig amb l'actual correlació de forces pot ser favorable a Catalunya. Crec que tan errònia és una visió com l'altra. Personalment penso que, si fem paral·lelismes, estem més aviat com als anys seixanta, on els aperturistes del règim volen il·lustrar que estan donant corda en alguns camps nacional, social i de drets, però mentrestant deixen que els aparells de l'estat accelerin el procés de bunquerització que molt probablement acabarà amb l'arribada al Govern de Madrid dels segments obertament bunqueritzadors (neo-tardo-postfalangistes) que ni tan sols hauran de dissimular.

Si aquest és de veritat el nostre momentum, els instruments que tenim no són suficients o útils. Perquè no s'ha articulat a Catalunya una plataforma de composició orgànica formada per la societat civil organitzada en sindicats, patronals, entitats, partits, col.legis professionals que doni suport a la lluita per l'autodeterminació i l'amnistia, però que no desestimi ocupar tots els espais de llibertat i representació que permet el règim i que assumeixi la complementarietat dels diversos nivells i formes de lluita des de la més institucional i legalista a la desobediència civil. I anar posant dates als objectius, amb la correlació que tenim, no ajuda gens a una estratègia de guerra de posicions. Els fundadors de l'Assemblea el 1971 es farien un fart de riure amb la ingenuïtat de posar dates.

El 1971 hi havia poc independentisme i molts revolucionaris. En tot cas, uns i altres podien haver renegat de les plataformes unitàries de combat del règim per toves o insuficients i no ho van fer perquè tenien clar que si hi havia alguna oportunitat per avançar cap a l'autogovern o cap al socialisme era fent caure el règim. Cosa que avui una part de l'independentisme en prescindeix com si fos pantalla passada.

Més comparacions. Ara no hi ha suficient rebuig al règim a molts territoris de l'Estat per poder tenir més força per fer trontollar l'edifici de l'oligarquia. El calendari de la lluita no pot pretendre dirigir-se des d'una entitat que adscriu militàncies personals, vàlida quan érem en una fase d'intent de resolució immediata, però que en l'etapa actual d'acumulació de forces i creació de contrapoder només fa que desorientar i ser un obstacle per a la nova agrupació que caldria ara mateix i que, salvant les distàncies, s'acostaria molt més al que va ser l'Assemblea de Catalunya per la capacitat d'articular la societat civil organitzada i per la seva capacitat d'interlocució amb altres plataformes antirègim dels altres pobles de l'Estat, començant per valencians i balears i seguint, com a mínim, amb bascos i gallecs.