Parlen de llengua, de llengües. Amb una contundència, una demagògia i un simplisme que tomba. Diuen que defensen el castellà/espanyol a Catalunya, perquè el perceben en greu perill. Sense ser la llengua originària del país, només la coneix pràcticament el 100% de la població que hi viu. Misteris sociolingüístics. Per això, per salvar el castellà a Catalunya -i a la resta de territoris de llengua catalana-, es dediquen a obstruir totes les polítiques públiques que intenten normalitzar la presència i usos del català en el seu espai cultural tradicional, quan encara hi són vius els efectes de persecucions i prohibicions històriques com la franquista.
No en tenen prou amb la continuïtat de les polítiques franquistes en matèria de llengua que continua desplegant l’Estat encara avui. Bloquejant el reconeixement d’oficialitat del català a la Unió Europea. Amb sentències judicials sobre la immersió lingüística a l’escola que només es poden interpretar per la voluntat d’acarnissament discriminador del bloc judicial dominant. Impedint, per exemple, que les comunitats de llengua catalana disposin d’espai propi en l’espectre radioelèctric -el debat sobre la nova llei espanyola de telecomunicacions s’acaba d’obrir. Disposar d’una franja de l’espectre afavoriria l’articulació de l’espai lingüístic com un únic mercat cultural, facilitant la reciprocitat entre les xarxes audiovisuals públiques i propiciant el desplegament d’altres mitjans de comunicació convencionals adreçats a tot el conjunt i consolidant-lo.
De fet, més que defensar el castellà, que es defensa ben bé sol amb més de 460 milions de parlants, l’obsessió dels dirigents del PP, Vox i Ciutadans és impedir qualsevol millora o avenç en l’homologació del català. La seva fita és completar la tasca que la dictadura franquista, malgrat tot (tota la repressió, tota l’escola, tota la cultura, tots els mitjans de comunicació, totes les prohibicions), no va poder culminar. No els preocupa haver de manipular famílies, jugar amb els drets de menors, estrafer la paraula llibertat, o jugar a la imposició lingüística pura i dura. No els importen els mitjans sinó els dos objectius principals que es proposen.
El primer objectiu és segregar una part de la població catalana, inclosa la incorporada les últimes dècades, perquè renunciïn a aprendre el català i a servir-se’n, i s’instal·lin en un monolingüisme castellà com a tret identitari distintiu; comptant amb la protecció de l’Estat -inclosos els jutges- per fer-ho. Això els permet combatre les continuades estratègies de la Catalunya oberta i inclusiva ("un sol poble") i reforçar la tasca divisòria de la dreta espanyolista i els seus aliats, suggerint una Catalunya on conviurien dues comunitats diferenciades a perpetuïtat. Dues comunitats considerades en clau identitària i lingüística (una Catalunya "catalana" i una Catalunya "espanyola"). Imposar aquesta visió seria l’instrument principal per impedir en el mitjà i llarg termini l’articulació d’una àmplia majoria social popular sobiranista catalana. Per això també, més enllà de les urgències electorals, el PSC actual no s’allunya del tot d’aquesta estratègia divisòria.
El segon objectiu cal considerar-lo en una perspectiva política espanyola. Mentint sistemàticament sobre la situació del castellà a Catalunya es contribueix a renovar el sentiment catalanofòbic que tan útil s’ha mostrat a l’hora d’afavorir l’espanyolisme més abrandat i conservador que nodreix la dreta. D’arrels encara franquistes però amb una hegemonia renovada (FAES), garantida per l’estat profund (policial, judicial), el sistema mediàtic, la monarquia i la triple dreta. La inexistència d’una concepció alternativa d’Espanya des de l’esquerra fa que bona part dels quadres del PSOE siguin presoners de la concepció dominant dels seus adversaris electorals, i que el govern Sánchez en sigui presoner permanentment i incapaç d’enfrontar-s’hi.
No és el seu timbre de veu, ni la música de bombo i trombó que subratlla les afirmacions lapidàries que profereixen. No és el ritme accelerat ni l’estridència d’unes jaculatòries memoritzades, automatitzades, mineralitzades. És l’explicitació que la seva finalitat política no és la defensa de l’espanyol sinó la liquidació del català. No costa gaire d’entendre que per donar sentit a la nostra vida acabem adoptant objectius o causes una mica estrafolàries. Però que l’objectiu d’algú que diu defensar una de les cinc llengües més parlades del món sigui perjudicar, tant com sigui possible, una llengua romànica d’aproximadament 10 milions de parlants, resulta sorprenent. Manicomial.
Ciutadans va néixer a Catalunya per fer justament això: atacar el catalanisme en el terreny cultural, el pilar bàsic que li havia permès resistir i sobreposar-se al franquisme. Impugnar la consolidació i l’homologació de la llengua catalana era un eix fonamental de l’ideari de Ciutadans. Ara, quan sembla que tenen els dies comptats –a Catalunya i a Espanya–, potser l’assumpte de la llengua els reviscola la primitiva temptació sicària. Estic convençut que fracassaran en l’intent; que no se’n sortiran. Durant el "procés", el catalanisme es va arribar a despreocupar de la situació de la llengua i no va actuar prou diligentment ni decididament, sempre i arreu on calia. Però els advertiments i els atacs ens han despertat i hem començat a reaccionar. Si als anys 80 vam saber què havíem de fer, ara també trobarem la manera de plantar cara i d’avançar. Si ens punxeu, sagnem. Si ens doneu verí, l’escopim.
No en tenen prou amb la continuïtat de les polítiques franquistes en matèria de llengua que continua desplegant l’Estat encara avui. Bloquejant el reconeixement d’oficialitat del català a la Unió Europea. Amb sentències judicials sobre la immersió lingüística a l’escola que només es poden interpretar per la voluntat d’acarnissament discriminador del bloc judicial dominant. Impedint, per exemple, que les comunitats de llengua catalana disposin d’espai propi en l’espectre radioelèctric -el debat sobre la nova llei espanyola de telecomunicacions s’acaba d’obrir. Disposar d’una franja de l’espectre afavoriria l’articulació de l’espai lingüístic com un únic mercat cultural, facilitant la reciprocitat entre les xarxes audiovisuals públiques i propiciant el desplegament d’altres mitjans de comunicació convencionals adreçats a tot el conjunt i consolidant-lo.
De fet, més que defensar el castellà, que es defensa ben bé sol amb més de 460 milions de parlants, l’obsessió dels dirigents del PP, Vox i Ciutadans és impedir qualsevol millora o avenç en l’homologació del català. La seva fita és completar la tasca que la dictadura franquista, malgrat tot (tota la repressió, tota l’escola, tota la cultura, tots els mitjans de comunicació, totes les prohibicions), no va poder culminar. No els preocupa haver de manipular famílies, jugar amb els drets de menors, estrafer la paraula llibertat, o jugar a la imposició lingüística pura i dura. No els importen els mitjans sinó els dos objectius principals que es proposen.
El primer objectiu és segregar una part de la població catalana, inclosa la incorporada les últimes dècades, perquè renunciïn a aprendre el català i a servir-se’n, i s’instal·lin en un monolingüisme castellà com a tret identitari distintiu; comptant amb la protecció de l’Estat -inclosos els jutges- per fer-ho. Això els permet combatre les continuades estratègies de la Catalunya oberta i inclusiva ("un sol poble") i reforçar la tasca divisòria de la dreta espanyolista i els seus aliats, suggerint una Catalunya on conviurien dues comunitats diferenciades a perpetuïtat. Dues comunitats considerades en clau identitària i lingüística (una Catalunya "catalana" i una Catalunya "espanyola"). Imposar aquesta visió seria l’instrument principal per impedir en el mitjà i llarg termini l’articulació d’una àmplia majoria social popular sobiranista catalana. Per això també, més enllà de les urgències electorals, el PSC actual no s’allunya del tot d’aquesta estratègia divisòria.
El segon objectiu cal considerar-lo en una perspectiva política espanyola. Mentint sistemàticament sobre la situació del castellà a Catalunya es contribueix a renovar el sentiment catalanofòbic que tan útil s’ha mostrat a l’hora d’afavorir l’espanyolisme més abrandat i conservador que nodreix la dreta. D’arrels encara franquistes però amb una hegemonia renovada (FAES), garantida per l’estat profund (policial, judicial), el sistema mediàtic, la monarquia i la triple dreta. La inexistència d’una concepció alternativa d’Espanya des de l’esquerra fa que bona part dels quadres del PSOE siguin presoners de la concepció dominant dels seus adversaris electorals, i que el govern Sánchez en sigui presoner permanentment i incapaç d’enfrontar-s’hi.
No és el seu timbre de veu, ni la música de bombo i trombó que subratlla les afirmacions lapidàries que profereixen. No és el ritme accelerat ni l’estridència d’unes jaculatòries memoritzades, automatitzades, mineralitzades. És l’explicitació que la seva finalitat política no és la defensa de l’espanyol sinó la liquidació del català. No costa gaire d’entendre que per donar sentit a la nostra vida acabem adoptant objectius o causes una mica estrafolàries. Però que l’objectiu d’algú que diu defensar una de les cinc llengües més parlades del món sigui perjudicar, tant com sigui possible, una llengua romànica d’aproximadament 10 milions de parlants, resulta sorprenent. Manicomial.
Ciutadans va néixer a Catalunya per fer justament això: atacar el catalanisme en el terreny cultural, el pilar bàsic que li havia permès resistir i sobreposar-se al franquisme. Impugnar la consolidació i l’homologació de la llengua catalana era un eix fonamental de l’ideari de Ciutadans. Ara, quan sembla que tenen els dies comptats –a Catalunya i a Espanya–, potser l’assumpte de la llengua els reviscola la primitiva temptació sicària. Estic convençut que fracassaran en l’intent; que no se’n sortiran. Durant el "procés", el catalanisme es va arribar a despreocupar de la situació de la llengua i no va actuar prou diligentment ni decididament, sempre i arreu on calia. Però els advertiments i els atacs ens han despertat i hem començat a reaccionar. Si als anys 80 vam saber què havíem de fer, ara també trobarem la manera de plantar cara i d’avançar. Si ens punxeu, sagnem. Si ens doneu verí, l’escopim.