Per arrencar aquest segon article de la sèrie sobre l’educació pública que esteu llegint, trenquem un parell de mites: no és cert que els professors cobrin massa per les poques hores que treballen i sí que és cert que els professors tenen moltes vacances. Sobre les vacances, però, cal dir que no les poden agafar mai quan volen i estan subjectes a un calendari preestablert intocable, però sí: gaudeixen de força dies lliures. Estripant el primer mite, el del sou dels professors, només es pot pensar que un formador cobra massa si es té una percepció devaluada del rol social del docent, fet que curiosament pot ser injust i justificat a la vegada. M’explico, treballant de professor tenia la sensació que no hi havia rendició de comptes: els inspectors apareixen poc i per donar el vol.

El minvat sistema d’inspecció no té ordres concretes perquè l’engranatge educatiu no és clar respecte què vol sobre el terreny, a més, el funcionari que es fa inspector diguéssim que no n’esdevé per un desbocat amor pels fills de la pàtria i el seu futur, per tant, no volen problemes. Calen millors inspectors i moltes més entrades a l'aula perquè la manca de control implica que s’hagin colat docents (amb oposicions o sense) que no mereixen cobrar el seu sou, ni tan sols ser al sistema: fa anys que deambulen de centre a centre perquè no hi ha manera de fer-los retre comptes.  Ningú està disposat a assumir-ho i a lluitar contra el seu blindatge legal i corporatiu fet passar per drets laborals en un exercici excels de manipulació del llenguatge i aprofitament de les frustracions del sector nascudes de les noves metodologies etèries i els exigents canvis demogràfics.

Però, i els docents que sí que fan bé la feina? Aquests, cobren poc. I més, si han volgut ser tutors. I més, si treballen en zones d'alta complexitat. Si es vol atraure i retenir talent als instituts de secundària i Formació Professional s’ha de pagar millor, especialment si es té un càrrec (tutor, cap de departament, etcètera). S’ha de refundar el cos d’inspectors, repensar la rendició de comptes (jo, fins i tot hi posaria variables econòmiques de rendiment i complements salarials per treballar en instituts d’alta complexitat), i, en conseqüència, s’ha de redissenyar com s’estabilitza a una plantilla que ha d’estar en constant avaluació perquè té el futur de la nació a les seves mans.

De fet, una de les poques coses que té sentit de la maleïda religió xamànica anomenada “autonomia de centres” que regeix, atomitza i desnivella la nostra educació pública, és que els equips directius tenen certa llibertat per triar a dit uns quants professors que els funcionen sobre el terreny. Quan la tria a dit és el més just dels sistemes perquè l’alternativa és un sorteig on importa l’antiguitat i no el rendiment davant dels alumnes, ja ens podem imaginar com és de just l’engranatge que han muntat entre els funcionaris i els corporativistes, déus dels drets sense deures.
 
L’antiguitat o la memorització i cant amb rima d’un temari desactualitzat -especialment vergonyós en les oposicions d'FP-, no poden ser els factors que decideixen qui queda més blindat o menys. I més quan la via d'entrada al sector és mitjançant un màster que és un papadineru (n'he fet de dues especialitats docents diferents, parlo amb coneixement de causa) que aprova tothom i du el docent novell a plantar-se el primer dia de classe sense saber res ni en contingut ni forma, quedant a mercè de les mateixes aptituds, i pensant que el que s'ha fet al màster ha estat un aquelarre de treballs manats per professors universitaris autoreferencials sense cap línia sistèmica marcada per una institució pública que no sap on va. Exemple: en dos màsters de formació docent -obligatoris- mai ningú ens va explicar què era i com s'aplicava un sistema d'immersió. Impensable a Finlàndia, França o el Japó (per anomenar tres països i sistemes educatius que s'assemblen poc entre ells) on formen els professors en una lògica sistèmica concreta i aterrada.
 
Tot plegat em fa pensar que seria convenient -i aquí va una proposta de les que posen nerviosos a funcionaris, polítics i mals professionals-, que cada professor tingués un coeficient provinent de les avaluacions de companys, equip directiu, alumnes, pares, inspecció i també de les notes dels alumnes a les proves de nivell nacional (d'aquestes possibles proves en parlarem al pròxim article). Un nou sistema estadístic d’avaluació de la tasca docent que, per cert, seria més fàcil de dissenyar i programar que les graelles bufanúvols sobre noves metodologies que treuen de polleguera als profes perquè confonen la tasca docent per un doctorat d’aquells en què has de convèncer un catedràtic autoreferencial que no t'aguanta ni una repregunta. Confonen la feina del professor amb la d'un doctorand d'aquells que ambiciona fer recerca per un lobby, per amb el pas del temps acabar treballant per la Diputació i passar-se el dia a Linkedin i Twitter comunicant el sou ben lluny de l'aula.

Però tornant a la proposta, el coeficient docent que projecto es podria actualitzar cada tres cursos, i els docents amb més bons coeficients serien els que podrien obtenir la plaça de funcionari. Plaça que, per cert, hauria d’estar en constant reavaluació pel mateix coeficient professional: esdevenir funcionari hauria de ser un compromís amb l’ens públic i no la fita des d’on començar la desacceleració cap a l'Imserso. En el nostre sistema educatiu públic no hi ha indicadors de rendiment docent i això du a la decadència, justament quan més falta faria un sistema públic afinadíssim que acomodés i integrés els fills dels migrants que els nostres empresaris del sector terciari vampiritzen. No sembla que la pública estigui per donar massa consells a la concertada, més enllà d'obligar-los a matricular migrants i crear una direcció general per vigilar que compleixin els percentatges de barreja, cal no tocar-los massa la pera.
 
En tot cas, qualsevol headhunter silliconvalleyitzat et sabria veure que a l’educació cada cop costarà més trobar bons professionals, perquè la naturalesa de la professió, dura de per si, impedeix el teletreball i té una tradició de presencialitat forta també a les hores que no s'ha de donar classe sinó preparar-les. Així, per molts dies de vacances que tingui un docent, arribarà el teletreball conciliador a moltes professions, però la secundària d'aquí a cent anys encara serà presencial. Arribaran les setmanes laborals de 4 dies a moltes professions però no totes, i les famílies encara voldran que a l’institut s’hi vagi cinc dies a la setmana i a poder ser que els alumnes pleguin el més tard possible, fet que és útil i anivellador sobretot pels desfavorits.

Això vol dir que la docència cada cop serà menys atractiva, perquè l’automatització de l’empresa privada i les seves millorades condicions laborals cada cop temptaran més als bons professionals amb estudis superiors. Per tant, si el Departament vol talent i retenció, hauria d'anar pensant a comprimir setmanes laborals en dos torns (dilluns-dijous i dimarts-divendres), i els sous dels docents més valdrà que pugin força i aviat, pel bé de tota la societat. I també més valdrà que el sistema sàpiga ser just amb qui treballa bé i qui no, si no vol acabar sent un banc dolent de professionals que estan allà pel blindatge més que per la feina.