És el calendari el factor que més desequilibra les pròximes passes del procés català. Ja ho sabíem quan es va convocar el 27-S: superposar dinàmiques electorals pot ser endimoniat. Però ara ens trobem just a l’ull de l’huracà. Al voltant de les eleccions espanyoles del 20-D orbiten tot de moviments, jocs d’equilibris, actituds, esperances i intuïcions que fa que, es vulgui o no, el procés torni a agafar l’AVE i passi per Madrid.

Avui, Mariano Rajoy aconseguirà dues selfies molt valuoses. Amb Albert Rivera i Pablo Iglesias. I les podrà afegir a la de Pedro Sánchez. Han estat tres reunions que el beneficien profundament i fan caure a la trampa a C’S, PSOE, però sobretot Podemos. Rajoy sap que liderar un bloc antisobiranista el reforça camí de la Moncloa. Els números freds de recuperació econòmica no venen: ho demostra el darrer vídeo del PP, on Rajoy pràcticament implora als ciutadans que s’informin abans de votar. O l’anterior, aquell nefast espot on es comparava Espanya amb un malalt pràcticament terminal (i que va provocar fins i tot les crítiques de Cristina Cifuentes). El PP necessita fer servir la palanca catalana per regatejar els escàndols de corrupció i per evitar-se crítiques ferotges sobre el patiment que han provocat amb la gestió de la crisi. Ciutadans podria abonar-se als primers, el PSOE a les segones i Podemos en tots dos. Però acceptant que la qüestió catalana sigui central, cedeixen a Rajoy el control del discurs i de l’espai mediàtic. D’ara al 20-D, Rajoy utilitzarà el 27-S d’armament. Cal anar inflant el discurs, jugar la carta de la reforma del TC, la Ley de Seguridad Nacional, i, de tant en tant, anar salpebrant-ho tot amb ambigüitats sobre l'article 155 de la Constitució.

Aquest discurs també beneficia CDC i ERC de cara al 20-D. Però alerta, que les espanyoles són un dard enverinat per ells també. Descartada una reedició de Junts pel Sí, arriba l’hora de mesurar quin pes real tenen convergents i republicans avui. En escons, però sobretot en vots. D’aquí a una setmana sabrem com són les llistes del 20-D. A CDC li ha arribat el moment de pagar la factura de la trencadissa amb Unió, la de la gestió de govern, la del 3% i la de la Mas-dependència. I depèn de quin sigui el balanç final, es pot obrir una esquerda descomunal (una altra) en la centralitat del país, en el retrat de família amb què Pujol va voler identificar la família catalana. Esquerra també posarà a prova el seu propi poder, calcularà quant li ha costat 2 anys de suport a CiU, quines pèrdues deixa l’aliança del Sí i com cotitza la imatge de Junqueras. Construir l’aliança de JxSí va ser una operació extraordinària, descomunal, però també arriscadíssima. Desmuntar-la pot ser una hecatombe.

No cal dir que per l’extinta CSQEP tot passa també pel 20-D. Lluís Rabell ja va ensenyar les cartes al setembre, quan deixava en mans del futur inquilí de la Moncloa la solució al conflicte català. I ja sabem quin en va ser el resultat. Si ara Ada Colau no aconsegueix reanimar la confluència d’esquerres, el post-20D pot ser un funeral. ICV-EUiA entraria en agonia política, BComú es bunkeritzaria i la cristal·lització del 15-M hauria passat a millor vida.

I la CUP? Aquest diumenge al Via Lliure li preguntàvem a Antonio Baños si en les converses amb JxSí havia tingut la sensació que algú estava esperant la resolució del 20-D per avançar en les negociacions. “Nosaltres segur que no”, va dir. I va sonar el silenci. Flota en l’aire aquell punt de decepció. Fins i tot per discutir com desconnectar unilateralment d’Espanya hem d’estar pendents d’unes eleccions a Madrid.