El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat Espanya per haver inhabilitat Juan Mari Atutxa. El Tribunal d’Estrasburg donava així la raó a l'expresident i als exmembres de la mesa del parlament basc, Gorka Knorr i Kontxi Bilbao. Concretament, el tribunal va considerar que el procés judicial va vulnerar l’article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans, el qual dicta que “tota persona té dret a que la seva causa sigui escoltada, públicament i dins d’un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial”. Cal recordar que l’any 2013 el Tribunal Constitucional va denegar l’emparament a l’expresident del parlament, avalant així la decisió del Suprem.

Aquesta però no és la primera vegada que observem una cosa semblant. L’any 2011 Espanya va ser condemnada per vuitena vegada per no investigar unes tortures que haurien ocorregut en el marc d’una operació antiterrorista contra ETA. De forma similar, l’any 2004, l’estat va ser també condemnat per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a quinze independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992. Les sentències d’aquest tipus es van acumulant i ja no ens permeten parlar d’una simple anècdota.

Aquestes condemnes, i l’acumulació de nombrosos casos, han tingut el seu reflex en l’opinió ciutadana. Segons el Global Competitiveness Report, la independència judicial espanyola se situava l’any 2016 en la posició número 65, per darrere de diversos països de dubtosa qualitat. Així mateix, l’any 2015 el Consell d’Europa va criticar de forma contundent Espanya per no atendre a les recomanacions fetes per tal de millorar la seva independència judicial. Tot plegat fa que la percepció sobre la independència judicial espanyola sigui una de les més baixes d’Europa. En concret, el 58% dels espanyols considera “dolenta” o “molt dolenta” la independència judicial de l’estat, una xifra només superada per Eslovàquia, Croàcia i Bulgària. Segons dades de l’Eurobaròmetre, bona part de la ciutadania espanyola considera que la manca d’independència judicial es deu, bàsicament, a les pressions del govern de torn. A tot plegat hi podríem afegir que l’estat espanyol és un dels que més desobeeix les directives europees, generalment només superat per Itàlia i Grècia.

Vistes aquestes condemnes i reguitzell de casos, és sorprenent que el debat sobre la independència judicial espanyola sigui tan poc visible. A vegades el debat emergeix, com en el cas de la tuitaire condemanda per mofar-se de Carrero Blanco, però rarament es proposen canvis substancials i les idees queden ràpidament tapades. Més enllà de l’argument cultural (l’herència del sistema judicial franquista), hi ha dos obstacles que adormen el debat i impossibiliten la reforma del sistema judicial espanyol.

El primer obstacle és l’enorme influència que el poder polític té sobre el poder judicial, incloent-hi el Tribunal Constitucional. Tot sovint l'elit espanyola governant ha utilitzat la justícia per tirar endavant, directament o indirectament, el seu programa de govern, convertint el poder judicial en un baluard important per l’acció política. Això ha fet que, progressivament, la justícia es tenyís de tocs conservadors. Progressivament, els mecanismes de cooptació i reproducció s’han fet més forts, fent del poder judicial un instrument clarament més conservador que la mitjana espanyola. El problema, a més, és que aquest conservadorisme es retroalimenta amb les noves generacions. Aquesta tendència, la idea que els que es dediquen al món de les lleis són més conservadors, no és pas un fenomen general, com algú podria creure. De fet, en d’altres latituds, els advocats i juristes són molt més d’esquerres que la mitjana.

El segon obstacle es deu al fet que una bona part de les decisions judicials controvertides tenen a veure amb el debat territorial, tal i com el cas català ens mostra gairebé cada setmana. Des de l’any 2012, el govern espanyol ha presentat més de 30 recursos al Tribunal Constitucional contra normes catalanes i, en la majoria dels casos, aquest ha fallat en contra. Catalunya és, de fet, el principal “client” del TC. El principal problema és, però, que bona part del sistema mediàtic i polític considera com a correctes la majoria de les decisions contràries a l’autogovern de les autonomies. La discrepància en el model territorial entre els principals partits espanyols és mínima, la qual cosa fa que el sistema es tanqui i es protegeixi l’estatus quo, donant com a bones decisions judicials que, en d’altres contextos, es posarien com a mínim en qüestió. Bona part de la societat espanyola legitima aquestes decisions, amb el cost associat de retroalimentar la independència i imparcialitat del sistema.

Sovint es demana a l’independentisme que no presenti la independència com una recepta totalment deslligada de les lleis. Però seguint la mateixa lògica, caldria recordar als que ens venen la idea del compliment de la llei les enormes mancances del sistema legal i judicial espanyol i, sobretot, caldria que ens expliquessin si realment el sistema no permet determinats referèndums o fins a quin punt estan disposats a seguir degradant la qualitat democràtica espanyola en pro d’una concepció monolítica i estanca del model territorial.