La cerimònia s'ha allargat poc més de dos minuts. Ha estat inusualment curta, discreta i austera, una presa de possessió seriosa i greu, sense la presència de cap membre del govern espanyol i amb el president del Parlament com a única autoritat, a banda d'alguns familiars del nou president. Una solemnitat extrema i altament simbòlica que s'ha encarregat d'evidenciar la realització televisiva, amb un darrer pla tancat del medalló presidencial, que no ha acabat penjant al coll de Quim Torra.
 
És una nova excepció històrica, que subratlla l'anomalia del moment que viu un país que s'ha acostumat a la resistència i a viure limitat per l'opressió constitucional. Un país que ha de recórrer sistemàticament al símbol, privat com està de respostes polítiques efectives, perquè resulta que té els candidats legítims o bé exiliats o bé empresonats.

Un país que s'ha acostumat a fer gestos quan hauria d'estar fent política. Un país obligat a buscar sortides a un no perpetu: no es pot dir, no es pot fer, no es pot pensar, no es pot dissentir, no es pot clamar, no es pot votar... si no és a l'empara del poder centralíssim. Per això és tan important que els símbols i els gestos no ens facin perdre de vista l'acció de govern, tan legítima com és, per essència, per decència i per convicció democràtica.
 
Que l'austeritat del moment i dels actes no impliquin un govern que posi fre al fet de continuar sent una societat admirable, malgrat tot i malgrat tots els iracunds que actuen a l'uníson per desacreditar idees, escenaris i il·lusions. Que res no ens faci acostumar a aquesta anormalitat excepcional a què ens ha sotmès el rodet castrador del 155, de la política judicial, d'aquells qui eviten els problemes i que menyspreen les conviccions dels altres. I, sobretot: que ser austers no ens faci insignificants.