Deia T. Woodrow Wilson que “la democràcia no és tant una forma de Govern si no un conjunt de principis”’. Durant aquestes properes setmanes i mesos seran els principis que demostrem els catalans al món i la defensa que en fem d’aquests, el que donarà efectivitat, o no, a un enunciat que ens defineix: els catalans som una nació.

Els catalans cantem, proclamem, fem webs i llibres i el que calgui explicant al món que som una nació. I ara el món espera veure, potser fins i tot divertit acostumat a que cada generació de catalans tenim quelcom a dir, espera a veure si ens ho creiem, ho assumim i actuem com a nació. Espera que celebrem el referèndum, una declaració de fets que explica, en un sol gest, que hem deixat d’actuar com autonomia i que estem preparats per ser estat, si el “sí” guanya. Espera i observa, preguntant-se si l’acció política oficial catalana que els partits duran a terme, amb una majoria absoluta parlamentària per convocar i celebrar el referèndum, serà una veritable corretja de transmissió d’aquest esclat popular de colors, somriures i estelades o si, el cas Català de començament del segle XXI s’acaba resumint com una anècdota històrica més.

Som davant aquell moment en que negues la negativa de l’autoritat i et fas autoritat. Convocant el referèndum oficial tot i l’oposició estatal espanyola però amb el suport majoritari de la societat catalana demostrem que ens sabem sobirans, a banda i no només, per la votació i declaració parlamentària del 2013 que ens hi declara oficialment. Celebrant el referèndum oficial, la comunitat internacional i els seus interessos deixen d’observar el que és una possibilitat i es personifiquen davant l’eminent oportunitat, perquè el sentit pragmàtic situa l’oportunitat en el canvi i, en els que són capaços de fer-lo, i no en un sentit de justícia, que per molt honorable que sigui, pot ser motiu d’una reivindicació partidista, interessadament permanent, que no concreta mai res més enllà d’aconseguir diputats.

No és amb la queixa que el món pren part en un afer sinó amb el benefici o el perjudici del canvi i per això hi ha d’haver una consciència i una actuació sobirana dels propis d’un territori, com és: fer efectiu el mandat democràtic de celebració de referèndum, demostrar que ens sabem nació i que no ens calen permisos, només l’autoritat del nostre Parlament.

La internacionalització no ha de ser només comunicativa, ens ha de servir per oxigenar-nos. La bilateralitat d’un afer és certa fins que ni l’afer ni una de les parts es reconeguda per l’altra, convertint la bilateralitat en un cul de sac. Un conflicte de principis, de democràcia segons Wilson, on la defensa del seu exercici es converteix en la defensa de valors internacionals i el fa multilateral. Tanmateix, cal que els catalans no interioritzem el menyspreu, ni els farols, de l’Estat espanyol i centrem encara amb més força el nostre centre de gravetat precisament en la nostra gent, els catalans i els nostres drets, oxigenant-nos en la nostra condició d’europeus en una Europa, on centenras de milers de ciutadans alemanys, finlandesos, etc entenen les dificultats i les amenaces que sofrim milions de ciutadans europeus catalans, com un greuge a tots els ciutadans europeus perquè és en territori europeu que el dret universal d’autodeterminació vol ser vulnerat.

El problema és del qui nega la democràcia i és ell, l’Estat espanyol, el qui haurà de justificar la seva oposició davant la comunitat internacional. Però, justificar la violació dels drets d’un poble és un paper difícil per un estat de dret, i és per això que per evitar el “no-acord” al referèndum català només tenen una sortida i és que siguin els propis polítics catalans els qui, necessitant de sentir-se autoritzats per l’Estat que ens nega, el desconvoquin o el desdibuixin, nacionalisme autonòmic en estat pur.

Al poble a més de festius, ens cal ser exigents, i entendre que els polítics no són propietaris dels nostres vots, sinó executors de la nostra voluntat expressada en aquest vot. I el nostre vot va dir el 25-N del 2012 que volem votar sobre la independència i guanyant el “sí”, declarar-la. Som la gent del “sí” a la democràcia que els ha deixat el vot, la mateixa que els hi pot treure, i no tindrem la boca petita per dir “no” al “no”, dir “no” a la por, dir “no” a repetir plebiscitàries per tornar a votar als mateixos que tenint un 84% de gent a favor del referèndum incompleixin el mandat. Diem “no” al bucle, diem “no,” en definitiva, a l’engany. L’únic possible “no hem pogut” votar en referèndum que entonarem és si ens prenen les urnes físicament el 9 de novembre. Aquest cop, no; no acceptarem cap autoboicot.

Perquè com deia la filòsofa Ayn Rand: “No és una qüestió de qui no em deixarà, sinó una qüestió de qui m’aturarà”. Que tinguem sort, i sobretot que tinguem fermesa, amor i coratge.