Hi ha debats que, si no es vigilen, acaben convertint-se en una rutina estèril: s’encenen periòdicament, acumulen greuges i cansament, i acaben produint més soroll que solucions. El finançament autonòmic ha viscut massa temps en aquesta inèrcia. No pas perquè falti intel·ligència tècnica, sinó perquè el sistema —complex, poc transparent, tensionat— ha anat erosionant la confiança amb una mena de pedagogia impossible: demanem als ciutadans que acceptin un resultat que costa d’explicar, i encara més de defensar.

En aquest context, l’acord del nou model no és una anècdota ni un pedaç: és un èxit polític i institucional, perquè obre una via de reforma real amb tres ambicions que, si falten, el sistema es degrada: suficiència, equitat i governança. Suficiència, perquè sense recursos estables l’estat del benestar es converteix en una successió de tensions pressupostàries. Equitat, perquè la solidaritat només és sostenible si el resultat final és percebut com a just. I governança, perquè un sistema modern ha de ser traçable i intel·ligible: no pot descansar en circuits opacs ni en explicacions que només entenen els especialistes.

Hi ha xifres que, ben dites, no deshumanitzen el debat: el fan honest. Si el primer any d’aplicació situa Catalunya amb 4.686 milions d’euros addicionals i un increment de recursos del 13,35% —per sobre de la mitjana del 10,3%—, no estem parlant d’un titular per vanitat, sinó d’un marge de política pública. Vol dir menys improvisació anual, menys pedaços, més capacitat de sostenir decisions de país. Vol dir, sobretot, deixar de governar amb l’angoixa de la insuficiència permanent: quan el marge és escàs, tot es torna reactiu; quan el marge existeix, la política pot tornar a ser planificació.

El segon moviment és d’una importància particular perquè té dimensió d’Estat: el reequilibri vertical. L’Estat incorpora 20.975 milions al conjunt del sistema, i Catalunya en rebria el 22,3%. És un gest que reconeix una realitat massa sovint ignorada: el benestar es presta, en gran part, des de les comunitats. Si l’Estat vol ser fort en allò que compta —metges, mestres, serveis socials, dependència— ha de finançar adequadament qui sosté aquesta arquitectura quotidiana. Aquest reequilibri és, en el fons, una decisió de cohesió: una manera de dir que l’Estat social no és una consigna, sinó una prioritat pressupostària.

La prova que el model no s’entén com un joc de suma zero és que mira el conjunt, no només una part. La dispersió entre la comunitat millor finançada i la pitjor passa del 32,37% al 13,98%. Aquest és un indicador de qualitat del disseny: un sistema més homogeni en resultats és un sistema més defensable, perquè redueix l’arbitrarietat percebuda i reforça la cohesió territorial. La solidaritat, perquè sigui robusta, necessita dues coses: volum suficient i regles clares. Si una d’elles falla, la legitimitat s’afebleix.

I aquí entra una paraula que, en el debat català, sovint s’ha explicat amb més soroll que precisió: ordinalitat. Per als socialistes catalans, la solidaritat no és una condició que ens imposin ni una concessió a contracor; és una convicció profunda, un principi de cohesió que defensem sense complexos. Però precisament perquè la defensem, exigim que sigui justa i sostenible: que redistribuir no signifiqui desfer arbitràriament la coherència entre capacitat i resultat, perquè una solidaritat percebuda com a injusta s’erosiona i acaba perdent adhesió. Quan el nou model fixa “3a a aportar i 3a a rebre” en població ajustada (índex 104,14%) i situa Catalunya per sobre de la mitjana en població real (100,69%), no està retallant solidaritat; l’està blindant amb una regla d’equitat: redistribució sí, però sense distorsions que alimentin el recel. Aquesta és la diferència entre una solidaritat que es viu com un conflicte recurrent i una solidaritat que es pot sostenir amb legitimitat en el temps.

Ara bé, cap model seriós s’exhaureix en una fotografia inicial: es completa amb desplegament. I aquesta és una de les claus per respondre a qui diu “encara falta”. El que s’estableix ara és sobretot el finançament de les competències homogènies, el comú que comparteix el sistema general. La singularitat plena requereix desplegar el finançament de les competències no homogènies —pensem en Mossos, presons, llengua— i, igualment, avançar en la delegació de la recaptació d’impostos (IRPF i la resta), perquè l’autogovern no sigui només un resultat comptable, sinó també capacitat efectiva de decisió, gestió i rendició de comptes. Aquest és el punt on la corresponsabilitat deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en governança real.

I hi ha una altra peça que ja no es pot tractar com a secundària: el Consorci d’Inversions. Catalunya ha viscut massa vegades la distància entre pressupostar i executar. La confiança institucional no depèn només de quants recursos tens, sinó de si els compromisos es materialitzen. El Consorci, ben dissenyat, és l’instrument per convertir la inversió en resultat, amb seguiment i traçabilitat, i per fer que la paraula “execució” deixi de ser una excepció.

Arribats aquí, la qüestió no és que el Congrés “entengui la magnitud”: la qüestió és que el conjunt de forces polítiques amb representació triï, de manera explícita, entre dues direccions. Una és quedar-nos amb un sistema que ja no funciona bé: insuficient, opac, generador de recels i de conflicte recurrent. L’altra és avançar cap a més autogovern responsable: més capacitat i corresponsabilitat en la decisió i la gestió dels recursos, amb solidaritat explícita, equitat i regles que es poden defensar. L’alternativa real a aquest avanç no és quedar-nos on estem, ni anar més enllà, sinó el retrocés: la recentralització que la dreta i l’extrema dreta presenten com a solució fàcil a problemes complexos.

En política, com a la vida, hi ha moments en què no valen els maximalismes: cal triar. I aquesta votació serà una d’aquestes cruïlles. Cada grup haurà de decidir a quin costat de la història vol estar: al costat de més recursos per Catalunya, d’un estat del benestar finançat amb rigor i d’un acord territorial amb regles clares, o al costat d’un retorn a la centralització com a resposta automàtica. Si el nou model s’aprova, no s’acaben tots els debats, però es fa una cosa decisiva: se substitueix la fatiga per una regla. I això, en un país que vol maduresa, ja és un progrés.