Polònia i Hongria tenen governs escollits democràticament que han decidit trencar les bases sobre les que se sustenten els estats de dret. Aquesta setmana la Unió Europea ha avisat al govern del partit ultraconservador polonès amb un nom tan bonic com fals “Llei i Justícia” que pot suspendre el seu vot en l’Europa dels 28 per la greu vulneració de la separació de poders que representen les reformes del sistema judicial, aniquilant-ne la seva neutralitat, aprovades en el seu parlament tot i la forta oposició popular i la vulneració de la tradició constitucionalista de les democràcies consolidades. El més interessant del debat, al meu parer, va ser el discurs del Defensor del Poble, Adam Bodnar en una de les més extraordinàries defenses del que vol dir democràcia avui i la història que la sustenta, doncs guanyar les eleccions no dona carta blanca per fer tot el que es vulgui, recordant-lis que la separació de poders es va incorporar a l’Europa postrevolucionaria perquè els polítics, els que ocupen càrrecs públics han d’estar sotmesos a un determinat control per evitar el que avui esta passant en la setena potencia del vell continent.
 
Els governs reaccionaris i xenòfobs d’Hongria i Polònia mereixeran la nostra atenció en molts altres moments perquè qüestionen l’extensió dels valors de la vella Europa als anomenats països de l’est i semblen enyorar la mà llarga de Rússia. No vull fer paral·lelismes de cap mena excepte subratllar la defensa de la definició que la democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern, en les seves decisions i en l’elecció dels responsables de dirigir els afers públics, però que requereix una escrupolosa separació de poders i, sobretot, una justícia neutral que va fer Bodnar.
                          
Des de les formulacions teòriques de Locke i la promulgació de Bill of Rights (1689) la democràcia es considera un estat derivat d’una convenció entre homes lliures (llenguatge de l’època).  Una convenció on els procediments que s’estableixen seran la formula més o menys revolucionaria de participació del poble en les decisions col·lectives. El clam de la importància dels procediments ve de lluny. Els procediments no son burocràcia, son els que defineixen la naturalesa de l’organització social que volem construir, els que poden definir democràcies i dictadures.
 
Els no prou recordats Montesquieu i Rousseau aportaren la important, la imprescindible doctrina de la separació de poders. El poder és popular, els seus representants han de deixar escrit amb rigor legislatiu les normes que complirà la societat organitzada, l’honestedat del poder executiu és imprescindible, però res d’això és pot garantir sense la neutralitat judicial. Poques paraules, grans projectes.
 
És en la constitució francesa de 1791, amb la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (llenguatge d’aleshores) on pren força l’associació de la idea de democràcia vinculada a la del respecte a la norma escrita, coneguda i difosa; l’atorgament dels mateixos drets i l’exigència de les mateixes obligacions quan s’apliquen al nostre millor amic i al nostre pitjor enemic.
 
Segueixen essent els principis més revolucionaris que la humanitat ha establert. En el segle XX, el corpus legislatiu s’ha ampliat perquè el lliure exercici de les llibertats polítiques avui s’estén per indrets que no es plantejaven en segles anteriors. La més gran aportació del segle vint, lamentablement després d’una terrible guerra és la Declaració dels Drets Humans i la necessitat d’un govern mundial que l’ONU no acaba de representar.
 
En l’organització i reglamentació internes d’una societat, d’una col·lectivitat nacional o d’un estat es van articulant cossos o forces organitzades i uniformades que vetllen pel compliment de les normes que dicten els parlaments escollits per sufragi universal. La creació i funcionament dels cossos policials esdevé doncs un material molt sensible per a la qualitat democràtica.
 
La policia neix amb la important missió de fer complir les normes que aquestes estructures democràtiques han elaborat per a mantenir la seguretat pública, la integritat personal. No elaboren les normes, no estableixen els reglaments. Probablement, cada persona que configura la policia té una opinió formada sobre la justícia o injustícia de les normes que dicten els poders polítics, però mentre vesteixi l’uniforme, la seva opinió no és altra cosa que un comentari personal.
 
La manera en que es concebi i s’organitzi la policia determina els valors que defensa el govern que la comanda i aquest comandament no pot ser ni intervencionista ni frivol. Des del seu naixement, la policia ha respost als principis morals del poder que l’ha organitzada, i el poder polític ha intentat injectar la seva ideologia al cos organitzat i sempre ha trobat un grup que ha fer de transmissor de la voluntat del poder polític fossin quines fossin les seves intencions; però no s’ha de confondre el que faci un grup amb el conjunt d’un cos correctament jerarquitzat..
 
Si ens aturem a l’Estat Espanyol, la Guardia Civil  fundada l’any 1844, va ser utilitzada pels diferents governs segons els objectius d’aquests i abans d’assimilar-la al franquisme hauríem de recordar la seva lleialtat a l’ordre constitucional de la II República en les zones on l’aixecament militar no va triomfar. A Catalunya va combatre al costat de la Generalitat i és famós el crit de “Visca la Guardia Civil” del president Companys quan aparegueren amb el seu uniforme verd a la Via Laietana per posar-se a la seva disposició. El general Escobar, catòlic, conservador, nascut a Ceuta es mantingué fidel al seu jurament al govern de la República i resultà decisiu en la derrota de l’aixecament militar de 1936 a Barcelona. Fou afusellat al fossat del castell de Montjuic el 8 de febrer de 1940 pels franquistes. La defensa de l’ordre constitucional fou decisiu per a aquest comportament. No havien de decidir quina legalitat defensaven, defensaven la que havien aprovat les corts legalment constituïdes.
 
Si fem un salt fins l’actualitat, no queden paraules per definir el mal que ha fet una lectura abominablement restrictiva i partidista de la Constitució per part del Partit Popular, no queden paraules per seguir denunciant el comportament d’un partit que no ha escatimat esforços en promoure la catalanofòbia per aconseguir el grapat de vots necessari per instal·lar-se en unes responsabilitats de govern que ha exercit de manera corrupte. Malgrat això, la Constitució no n’és la causa, és gràcies a la Constitució que el poder Judicial i les unitats d’investigació policial han portat a centenars de militants d’aquest i d’altres partits davant dels tribunals.
 
Un dels grans atributs de l’autogovern a Catalunya és la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra que des de 1994 ha anat assumint competències de policia en el territori català, no sense dificultats i problemes, perquè res que sigui important, és fàcil.
 
La policia de la Generalitat ha assolit un reconeixement de tots els estaments socials (excepte els que preferirien que no existís policia per fer el que els plagui) i venint del no-res han configurat divisions i unitats molt especialitzades.
 
No és nou que afirmi amb un to de lament que la consideració  d’aquest objectiu assolit en pocs anys de vida del cos ha estat baixa i molt tèbia a l’hora de lloar els èxits. Una societat moderna ha d’exigir una policia respectuosa amb els drets humans i la de defensar quan s’enfronta als que volen violentar la nostra vida o la de les nostres ciutats. És a dir, una societat avançada ha d’exigir transparència i explicacions quan les coses no es fan prou bé, però ha d’agrair la seva difícil tasca quan ens garanteixen una seguretat que és la principal premissa per gaudir del benestar.
 
Si la policia ha respost als principis morals del poder que l’ha organitzada, i el poder polític ha intentat injectar la seva ideologia al cos organitzat amb pagines de la història que preferiríem que no s’haguessin escrit, ara que ja tenim molta experiència i molts referents reeixits on agafar-nos no hauríem de cometre l’errada de depositar en el Cos dels Mossos d’Esquadra el discerniment de la “legalitat” a obeir. Aquest discerniment, correspon al poder neutral, sense el qual una societat no es pot considerar organitzada democràticament.
 
La definició de com s’estructuren els estats de dret és, probablement, una obvietat, però hi ha un constitucionalisme modern que estableix que cap llei és inamovible, que tot és revisable, que no utilitza constitucions com a cuirasses; però correspon als representants polítics fer aquest canvi, establir noves formes d’interpretar o revisar les lleis, però mai ho ha de fer un cos uniformat. I si es vol parlar de sistema democràtic o de democràcia, cal atendre les decisions de la magistratura, el poder neutral constituït. No pot ser un representant polític, per molt que pensi que esta preparat per fer-ho, qui estableixi el que és legal i el que no, perquè aleshores, tota la formulació històrica de la Democràcia entra en crisi.
 
Si busco referents en altres indrets i en altres temps és perquè penso que massa sovint en el conflicte que Catalunya manté amb una Espanya encarcarada i corcada incapaç d’entendre la dimensió del conflicte que ella va generar, ens autoreferenciem, com si les interpretacions de mirada curta i reduccionistes ens ajudessin a mantenir el pols, però no ens ajuden a ser correctament interpretats en la comunitats dels estats moderns i avançats del món.
 
John Adams, el segon president dels Estats Units, recordem que el primer va ser George Washington, general i comandant de l’exercit continental en la guerra de la independència, i per tant Adams fou el primer civil que presidia uns Estats Units lliures de la corona anglesa, es va fer respectar defensant a partidaris del rei anglès que eren acusats injustament i amb això demostrava l’equanimitat de les lleis i del comportament dels partidaris de la independència. Davant dels aldarulls i de la violència gratuïta va proclamar: “els avalots son avalots, encara que vagin a favor nostre”.
 
He escoltat algunes persones que han accedit al govern de la Generalitat en una darrera remodelació que no vull comentar i els he sentit apel·lar als moments excepcionals que vivim. Certament son excepcionals i per tant, mereixen més intel·ligència que mai, però és en els moments difícils on els principis adquireixen valor. Ser fidels als principis en èpoques fàcils i plaents no té cap mèrit, quan s’ha de ser valent en la defensa dels principis i de les “convencions entre homes lliures” és en moments difícils i excepcionals; i és aquí on els procediments i la base de la tradició jurídica adopten una gran transcendència.
 
No em queden paraules per lloar la mobilització dels catalans i catalanes en defensa de la seva llibertat  com a comunitat nacional, el seu civisme i respecte. Cal seguir diferenciant el que és la mobilització popular del que fan els responsables governamentals perquè alguns líders polítics potser viuen el dia 1 d’octubre com la seva darrera oportunitat, però no ho és mai per un poble ni per les seves institucions. Sempre hi ha un dia després.
 
Però si volem la consideració de la comunitat internacional, si volem el reconeixement dels estats democràtics, no podem oblidar els orígens i la naturalesa del que avui s’entén al món com a Democràcia i on sempre hi ha d’haver un poder neutral. Així ho diu la Comissió de Venècia i així ho exigirà el Centre Carter si volem que vingui el primer dia d’octubre.