La major part de la gent té la idea clara sobre els autoritarismes del segle XX. Saben que els nazis van exterminar el poble jueu, saben que Franco va sembrar el terror a la postguerra, saben que Primo de Rivera va ser un predecessor del genocidi cultural contra Catalunya, saben que Mussolini plegava els braços i alçava el coll i va ser precursor de la salutació romana. I si han llegit una mica, més sabran de l'amistat entre Mussolini. Hitler i Franco, i de les ànsies expansionistes i imperials, i dels blocs de la Segona Guerra Mundial, i què hi pinta la llibertat i la democràcia, en tot això.

El que costa una mica més és trobar algú que sàpiga per què els alemanys van acabar votant el que van votar, i què tenien contra els jueus (molestaven? Exigien massa? Eren massa diferents? Realment creien que perjudicaven el país? I per què?). O per què Primo de Rivera no va trobar gaire resistència a Catalunya (el famós engany a la burgesia catalana, segur que no era un autoengany? Realment hi havia un problema d'ordre públic? Quin era?). O per què Franco va durar 40 (40!) anys i no una simple postguerra (tan desordenada era la República? Tan bèsties van ser tots dos bàndols? Tan poc es veia venir que tornarien a prohibir-se llengua i institucions? Tan certa era l'amenaça d'una Espanya sota domini comunista? En parlem?).

Dic tot això no per a banalitzar res, ni molt menys per a justificar, però sí per a posar-me a la pell de l'altre i entendre d'on surt encara avui tanta pulsió autoritària. Què porta un dels dos blocs a repudiar la llibertat, el vot, els drets civils bàsics, el progrés social. Sota quin concepte d'"ordre" es justifica això, sota quin concepte de "legalitat" es pot ordenar milers de policies apallissar tot un poble que anava a les urnes. Quina part de "raó" se'ls pot donar.

La resposta és que cap. Per una senzilla raó: perquè ningú no sap ben bé si la República del 31 era molesta o no molesta, o extremadament desordenada, o prematura, o etcètera. Posem per cas que totes les anteriors són correctes. Posem per cas fins i tot que acceptéssim la hipòtesi que Alemanya no podia "absorbir" tants jueus, que ja sé que és una hipòtesi demencial vist des d'ara i aquí, però que no ho era allí i fa només seixanta anys. I posem per cas que "fes falta" un dictador que posés ordre i unitat i orgull a Itàlia, o que "fes falta" el cop de puny sobre la taula del militar Primo de Rivera. Acceptem hipotèticament com a vàlides aquestes premisses i aleshores preguntem-nos en què devien fallar aquests moviments. Per què han esdevingut els grans perdedors de la història. Per què no van funcionar. Doncs per la mateixa raó que no va funcionar el comunisme: no tant perquè no tingués "les seves raons", unes "raons" que obeïen a cert moment i a certes mancances en certs països. Si no perquè van prendre forma autoritària.

L'autoritarisme no sempre ha estat mal vist, no fotem: l'ONU va acceptar el règim de Franco el 1952 i encara avui Trump sembla mirar cap a una altra banda amb els règims de la Xina o de Corea del Nord. Però en termes històrics, i en el moment actual, una "democràcia occidental" i "un país de la UE" com Espanya fent servir mètodes autoritaris simplement no cola. No serà acceptat. No és guanyador, no és un relat que es pugui comprar, amb prou feines és tolerable per la consciència dels demòcrates espanyols. No quadra per enlloc, no resol el problema, està passat de moda, no passa la ITV, no serveix per a res més que per a enfonsar la imatge d'Espanya i cronificar el conflicte.

L'autoritarisme pot funcionar per a sufocar un moviment per la força o per a "descabezar" líders, però és una credencial nefasta per a guanyar aquesta guerra a mitjà termini. No funcionarà, per molts defectes o inconveniències que presenti l'independentisme a nivell europeu o mundial. Per molt desordenat que sigui, per molt que alteri l'"harmonia" a la UE, per molt que estigui ple de cupaires i d'antisistema i d'etcètera.

L'autoritarisme simplement no és la resposta acceptable avui. No és necessari i no l'ha cridat ningú. És un convidat molt i molt inoportú en aquesta discussió. Molesta. Ha de ser derrotat amb sang, suor i llàgrimes. Ningú no escoltarà les seves "raons", per molt que vulguin explicar-se: a hores d'ara ja tothom sap que els jueus són els bons de la pel·lícula. I no hi ha qui els extermini, tu.

Salvant totes les distàncies, i després de diversos intents de genocidi al llarg de més de 300 anys, no hi ha qui hagi pogut amb nosaltres. Vagin rendint-se.