Sí, avui he estat jo. Ho admeto. Avui he dubtat jo de les paraules d’una companya. Ella ha explicat en un grup d’amigues, en confiança, que una persona amb qui havia hagut de fer una col·laboració de feina puntual l’havia fet sentir incòmoda amb un comentari inapropiat. És cert que no es podia considerar estrictament ofensiu -de fet en la ment d’ell devia ser una broma o una floreta- però era innecessari i s’havia pres una llibertat que no tocava en un entorn de feina. 

Quan la meva amiga ho ha explicat li he preguntat "n'estàs segura? Vols dir que no es devia referir a una altra cosa?". I sabeu l’emoji de la persona que es posa la mà al front com dient “no, home no”? Doncs així m’he imaginat les altres noies del grup en llegir-me. I el que he fet jo mateixa un moment després. 

Quan el comentari no és groller però la situació és incòmoda, pel context, pel comentari ambigu, nosaltres mateixes som les que la majoria de vegades intentem excusar el subjecte en qüestió amb frases com “segurament no volia dir això”, “potser estic exagerant”, “no n’hi ha per tant”... i ens dediquem a qüestionar el nostre criteri més que no pas les seves accions. Unes accions en forma de bromes, gestos o mirades que s’haurien d’evitar sempre si no és que hi ha una confiança explícita entre l’home i la dona. Perquè si no, si és unilateral, està denotant una teòrica superioritat del que s’ha autoatorgat el permís per poder fer bromes de caràcter sexual.

Si fins i tot algú que està sensibilitzada amb l’assetjament sexual i el "no és no" pot tenir un dubte en un moment donat, què no pensaran aquelles persones per les quals les feministes són poc més que unes boges, exagerades i assassines de bebès? Li he preguntat a la meva amiga si estava segura. Com si s’hagués atrevit a escriure-ho al grup sense estar-ne al 100%. Ella, del que tenia la completa certesa, era del fet que el comentari l’havia molestat i que estava totalment fora de lloc. No es necessita cap raó més perquè això és l’important: el fet de no sospesar prou les paraules i pensar en com poden recaure en la teva interlocutora. 

Rellegeixo aquest text i ja en el primer paràgraf ho he tornat a fer, el torno a defensar: "en la ment d’ell devia ser una broma o una floreta". Em torno a posar la mà al front i tinc ganes d’escriure cent vegades "no tornaré a dubtar més". Però sé que no és veritat. Que, com tots, tendim a disculpar. Potser el dia que no hi hagi comportaments d’aquest tipus, no hi haurà res a excusar.