En Xavier Trias ho va explicar divendres a RAC1. Ell no era independentista i se n’ha fet pel “grau de dependència insuportable” de Catalunya respecte de l’Estat i per la manera com Madrid ha afrontat el procés. Dit d’una altra manera: per la recentralització i la mà dura, dos elements de l’ADN aznarista que han eixamplat el sobiranisme. No és casual que l’expresident espanyol hagi reaparegut aquests dies, esverat per la possibilitat que l’"operació diàleg" sigui una esmena a la totalitat a la seva política.

Per a la FAES, la crisi econòmica era una oportunitat d’or per a desplegar el seu programa. El desembre del 2010, va publicar un llibret titulat Por un Estado Autonómico racional y viable. Gabriel Elorriaga, aleshores diputat per Madrid i crític amb Rajoy, hi defensava “l’evidència empírica que, amb caràcter general, la descentralització ha suposat un llast per al creixement econòmic dels països desenvolupats”. Touché! Aprofitem el moment -es van dir els neocons de la Castellana- per a desmuntar part de l’edifici autonòmic (que havia avançat, també, amb els acords del Majestic) i de retruc reduïm la despesa social que està en mans de les comunitats autònomes. Evidentment, pensant en Catalunya.

El balanç d’aquella operació, sis anys després, és el que és. D’una banda, la societat espanyola és més desigual, amb alts nivells de temporalitat i amb llocs de feina precaris que converteixen en habitual la figura del treballador pobre; i de l’altra, les tensions territorials toquen sostre. Una doble realitat que enterboleix la recuperació econòmica i evidencia la manca d’un projecte atractiu per a la majoria. En aquest escenari, el mal anomenat problema català és només la punta de l’iceberg d’un problema espanyol, més profund.

Per això Sáenz de Santamaría s’equivoca obrint despatx a Barcelona. La resposta a la situació actual no l’ha de buscar aquí sinó a Madrid. Ortega y Gasset ja ho va avisar: la culpa és del Poder central (ell en deia així) que es torna “gelós” dels territoris que conformen l’Estat i acaba per abandonar-los i “no assabentar-se del que hi passa”. No oblidem que PP, PSOE i Ciutadans es neguen, fins i tot, a acceptar un espai de reflexió al Congrés per debatre sobre la possibilitat d’un referèndum. “Castella ha fet Espanya i Castella l’ha desfet”, va sentenciar Ortega a España invertebrada.

Ara Madrid vol dialogar sobre 45 de les 46 propostes del president Puigdemont. Entre aquests punts hi ha rodalies i la llengua a l’escola, dues qüestions que toquen el nervi principal dels catalans -independentistes o no- i que fins ara o bé s’han ignorat o bé han servit per a caçar vots a la resta de l’Estat. Benvinguts els acords sectorials sense renunciar a l’aspiració legítima del referèndum! Però si de debò Espanya vol una relació estable amb Catalunya ha de començar per preguntar-se quin ideal de vida en comú ofereix al conjunt de la seva ciutadania.

L’alternativa és seguir la doctrina Aznar i això provocaria -aleshores sí- fins i tot la independència de Múrcia.