Una de les característiques d’Espanya és que, quan s’ha de repensar, es pensa cap enrere: va a buscar inspiració en el passat. És un país melancòlic. La grandesa sempre li queda en l'ahir. Això explica que, quan passeja per Madrid, José María Aznar rebi ovacions, palmetades a l’esquena i encoratjaments. Una certa Espanya vol que Aznar torni perquè enyoren el “miracle” de la prosperitat bombollaire, el trio de les Açores i els peus a la taula d’en Bush com a política internacional, les classes a Georgetown en anglès macarrònic, el Pla hidrològic imposat “por cojones” –Arias Cañete va cap a eurodiputat- i la Llei de partits entesa com a posar-se ferms davant el repte català. És obvi que Rajoy vola més baix. Espanya no és mai una qüestió d’eficàcia, sinó d’orgull. Ho porta el caràcter.

La reaparició d’Aznar –al marge dels problemes que pugui tenir amb la merda acumulada- és el rearmament d’una certa Espanya, que deu fregar la majoria absoluta. Una Espanya, ai las!, amb la qual haurien de comptar els federalistes, perquè altrament no surten els números. Una Espanya que s’irrita amb el dèficit diferenciat i que no entén que algú qüestioni la División Azul. Una Espanya que troba que les banderes són més importants que la crisi i la crisi, que la llibertat.

Apuntem només una cosa. A l’acte de l’ANC, tan glossat!, del passat dijous a Sabadell, el moment de la màxima ovació va ser quan van pujar, tots tres alhora, els polítics. La gent, vibrant d’engrescament, va premiar i estimular la unitat d’acció de la CUP, ERC i CDC. Que allò que el país ha unit, no ho desmembri l’interès a curt termini, van voler dir. Això significa que cal tenir l’horitzó a la vista: que cal mantenir nítid el lideratge i, com qui diu, aprovar els pressupostos quan es relaxi el marge. Ho dic perquè algun detall en el to de monsieur Junqueras va fer sospitar que ERC torna a caminar per la vora de l’abisme de la petulància. Darrera hi ha algun error d’estratègia i davant, Espanya. Tinguem-ho en compte.