M’ha semblat oportú dedicar aquests moments de tancament del 2024 i començaments del 2025 a fer una avaluació de les dues principals guerres que comprometen en aquests moments les relacions internacionals, amenacen la pau mundial i més profundament qüestionen l’ordre liberal i el sistema de governança mundial basat en les Nacions Unides i el seu Consell de Seguretat.

D’una banda, la guerra d’Ucraïna que ha esdevingut ja clarament una guerra de trinxeres i de posicions, on sembla que, de moment, ningú té la capacitat militar per imposar-se a l’adversari. El govern de Volodímir Zelenski ha rebut una important, però limitada ajuda militar dels Estats Units i dels països de la UE, limitada tant en quantitat com en permetre-li usar aquest armament en territori rus -l’autorització no va arribar fins al passat novembre després que el Partit Demòcrata perdés les eleccions presidencials nord-americanes-, mentre que Vladímir Putin havia de recórrer a material militar de països com l’Iran, que es va mostrar incapaç de protegir els seus aliats a l’Orient Mitjà -Hezbol·là al Líban, el règim de Bashar al-Assad a Síria- i de reaccionar als atacs israelians que van destruir part de la seva capacitat ofensiva, i Corea del Nord que subministra un armament poc eficient i soldats de dubtosa preparació, amb problemes de comunicació i coordinació amb els comandaments russos que els utilitzen com a carn de canó per fer front a l’exèrcit ucraïnès que ocupa una part de l’óblast de Kursk. A tot això cal afegir el creixent desànim i les desercions en l’exèrcit rus, desànim que comença a contagiar també a la població russa a qui es va vendre una guerra ràpida i contundent, com l’ocupació de Crimea el 2014, i que dura ja gairebé tres anys amb negatives conseqüències econòmiques i socials sobre la població.

I, tanmateix, a pesar del secretisme amb què els respectius governs porten la informació sobre el nombre de baixes i de material de guerra el que ja sembla indubtable a hores d’ara és que segons diverses estimacions dels serveis d’intel·ligència militars i mitjans de comunicació occidentals, Rússia ha perdut més soldats (entre morts i ferits que no podran reincorporar-se) que Ucraïna, i, segons Anatoly Kurmanaev (The New York Times, 19 de novembre de 2024), Rússia n’ha perdut més en aquesta guerra que cap altre país industrialitzat en qualsevol altre conflicte des de la Segona Guerra Mundial. Fins a mitjans de novembre, els soldats russos morts en combat confirmats ascendien a 78.000 per 65.000 ucraïnesos (xifra menys fiable). Algunes fonts indirectes eleven aquestes xifres fins a 150.000 en el cas dels russos. Pel que fa a les pèrdues no reemplaçables (morts i ferits no recuperables) les xifres pugen fins a entre 400.000 i 700.000 soldats russos segons fonts d’Ucraïna i d’alguns països de l’OTAN. Pel que fa a Ucraïna les estimacions són encara menys precises. El passat 8 de desembre el president Zelenski reconeixia que, des del començament de la guerra, 43.000 soldats ucraïnesos havien mort i més de 370.000 havien resultat ferits, tot i que un 50% d’aquests s’havien reincorporat. Aquestes xifres no inclouen les morts de civils, per bombardeigs i assassinats, sobre els quals hi ha poques dades, però que poden ser desenes de milers.

En tot cas, una sagnia en el cor d’Europa, que pot anar a més, ja que el 2022 Rússia comptava amb una reserva de 33 milions d'homes aptes per al servei militar per 6 milions d’Ucraïna. Una   tragèdia en víctimes, desplaçats i destrucció provocada per un autòcrata sense escrúpols que intenta satisfer la seva megalomania imperialista i rescabalar-se de la suposada derrota de la guerra freda trencant el sistema de governança vigent des de 1945. Però com assenyalaven el 2019 Ivan Krăstev i Stephen Holmes (La luz que se apaga) la derrota del comunisme soviètic no va comportar immediatament la victòria de l’ordre mundial liberal, ja que el discurs il·liberal del populisme i de l’extrema dreta en les democràcies representatives (sigui a la UE o a Amèrica, inclòs el Partit Republicà liderat per Donald Trump) s’alimenta de les actituds totalitàries, assassines i antidemocràtiques, però suposadament pragmàtiques, d’autòcrates com Putin.

El brutal atac de Hamàs a Israel del 7 d’octubre de 2023 va sacsejar el conflicte etern de l’Orient Mitjà que semblava esmorteït sota el «Gran Acord del Segle» de Trump, que deixava tota la vall del Jordà i tots els assentaments de Cisjordània en mans d’Israel a canvi d’unes franges de desert al Néguev connectades amb Gaza i la transferència d’algunes ciutats (i de 350.000 palestins que perdrien la nacionalitat israeliana) pròximes al nou semi-estat palestí, i sota els Acords d’Abraham pels quals quatre països àrabs havien reconegut l’Estat d’Israel i, segons declarava el setembre de 2023 Netanyahu, l’Aràbia Saudita també es mostrava disposada a signar la pau amb Israel. Però el primer ministre israelià i suposat aliat incondicional dels Estats Units va aprofitar l’ocasió i la creixent feblesa de Joe Biden per intentar remodelar l’Orient Mitjà segons els seus plans.

Ras i curt, va respondre a l’inadmissible i criminal atac de Hamàs amb una política genocida a Gaza, que s’ha cobrat ja més de 45.000 víctimes i ha destruït la franja, ha escapçat Hezbol·là i ha acabat amb gran part de la seva capacitat militar alhora que bombardejava el Líban -inclosa la ciutat de Beirut- i causava milers de víctimes, bombardejava també l’Iran i destruïa part de les seves principals estructures ofensives i defensives i, encara, aprofitava el canvi de règim a Síria per expandir-se i ocupar les zones teòricament desmilitaritzades dels Alts del Golan. De pas menystenia les crides del Secretari General de Nacions Unides i de la mateixa organització a preservar el dret internacional humanitari i deixava en evidència i ridiculitzava de facto a Biden que, tot i no deixar-li de subministrar armament, segueix advocant per la solució dels dos estats. I la majoria dels països àrabs sunnites -amb l’excepció de Qatar i Egipte que pugnen per aconseguir un alto el foc a Gaza a canvi de l’alliberament d’uns ostatges que cada cop importen menys a Netanyahu que ha fet de la guerra el seu objectiu per tal de mantenir-se en el poder- sense fer gaires escarafalls perquè veien com Israel i el canvi de règim a Síria trencava la connexió xiïta -i l’aprovisionament d’armament- que anava de l’Iran al Líban passant pel sud de l’Iraq i la dictadura dels Assad a Síria.

El canvi de règim a Damasc ha necessitat l'actual feblesa militar de Putin, obsessionat amb la guerra d’Ucraïna, i de l’Iran, reiteradament, colpejat per Israel i de la complicitat de la nova potència sunnita a la regió, la Turquia de Recep Tayyip Erdoğan, per més contradicció un país membre de l’OTAN, aliat de Washington i un president enemic acèrrim dels kurds, els principals aliats sobre el terreny dels Estats Units en la passada guerra i en la victòria contra l’Estat Islàmic.

En fi, comença un 2025 ple de contradiccions i incerteses en què la governança mundial, tal com la coneixíem des del 1945, sembla que ha entrat en una profunda crisi, que les democràcies il·liberals i les anocràcies o, cosa que és el mateix, el populisme i l’extrema dreta, els autòcrates i les actituds autoritàries a cavall de les fake news i la desinformació semblen estar guanyant la partida a les democràcies representatives plenes. Cal una profunda regeneració ètica i política per fer-hi front. Serà possible? O ens espera un futur dirigit pel somriure silenciós i aparentment amable de Xi Jinping, el líder de la nova gran -i sinistra- potència mundial, la Xina, el país on la dissidència està prohibida i on s’executen més penes de mort.