«Aquest cony de temps se'm fica al cos» canten els Pets, els del 1963, en una ja vella cançó: Trenca'm a bocins. Aquests xàfecs, esclafits, aquestes cascades d'aigua que ja hem après que amb això del canvi climàtic són la reacció pendular i cada vegada més sovintejada a les calorades de l'estiu, i a la greu sequera que anem tenint, s'acaba ficant al cos. S'acaba ficant al cos de la nostra política que va de calamarsada en calamarsada i a cops de roc. Anem a batzegades.

Però després de la tempesta ve la calma. L'arrencada de curs polític a Catalunya, que sempre el marca l'11 de setembre, la Diada Nacional, i d'ençà uns anys la gran manifestació de la tarda que organitza l'ANC, va servir, tot i l'èxit de convocatòria, perquè les diferències entre partits i entitats, Govern inclòs, per tant, es posessin de nou de manifest, i que els dirigents d'ERC no hi anessin.

La manifestació de la setmana que ve, que no és tan present al calendari mental de la ciutadania, serà la de l'1 d'octubre. El pèndol ha fet que no s'hagi agafat ben bé la mateixa plantilla, i la convocatòria inicial del Consell de la República, ara amb altres entitats al costat, ha fet que tots els partits hagin anunciat la seva presència, encara que sense saber al detall amb quina representació.

Sí que hi intervindran Carme Forcadell, i tancarà Carles Puigdemont. Veurem qui els acompanya. Entre l'11 de setembre i l'1 d'octubre, i el cinquè aniversari, hi ha hagut els efectes d'aquella manifestació. Reunions tenses a Pedralbes que recordaven l'època de la porcellana fina i la proposta de l'ANC d'activar la DUI el segon semestre de l'any vinent, que rebutgen els partits de Govern, que ho troben precipitat. Que s'estimen més la velocitat de creuer, que no pas el "tenim pressa", que no és bo fixar dates al calendari. També és veritat que els escocesos, vist que la via escocesa s'agafa ara com a mirall, han fixat una data per fer un referèndum que no tenen pactat.

Ja veurem si allà, si el fan, acaben a la presó o a l'exili. Ho deia Anna Gabriel, l'exdiputada de la CUP que busca manera de resoldre la seva situació judicial: ni la taula de diàleg, ni la DUI, ni el referèndum no reconegut, semblen per si mateixos una via per assolir la independència, i han esdevingut més aviat una bandera per anar uns contra altres.

D'aquí el clam que pactin una estratègia, si és que no volen anar repetint pendularment els enfrontaments per veure qui acumula més suports. Acumular suports individualment per acabar perdent el Govern. Que una cosa és ser a dalt i l'altra no ser-hi, i arribarà un moment que la ciutadania pot acabar dient "sabeu què? Ja us ho fareu". Si en cinc anys, amb presons i exilis i amb causes judicials que no s'han aturat, han sigut incapaços d'entendre's, per què ho han de fer ara. Si la taula de negociació/diàleg no donarà fruits el 2023 perquè és any electoral, per què no ha de funcionar aquesta lògica també pel full de ruta?

S'acosta el debat de política general, que farà d'entrepà del judici d'Eulàlia Reguant, i veurem de quina manera es mou el pèndol de la política catalana? Com serà aquesta proposta de referèndum que ha anunciat el president Aragonès des de Nova York? També els comuns diuen que s'acabarà votant tot el que s'acordi a la taula de diàleg. La desjudicialització tindrà via lliure sense Carlos Lesmes al CGPJ? I El TSJC i Barrientos el seu cònsol, faran cursos de pensament britànic?

I la presidenta suspesa, Laura Borràs, tindrà opció de ser jutjada a temps per saber si recupera el seu càrrec? És ella moneda de canvi per pactar propostes de resolució conjuntes? Els xàfecs són aquí. I com diu la màxima, i vist que «aquest cony de temps se'm clava al cos», hem d'aprendre a ballar sota la pluja, no pas esperar que passi per fer-ho.