Aquest dilluns 17 d'Octubre de 2016, en un nou all-time low per a la justícia espanyola, l'Audiència Nacional va anunciar que refusava investigar Miguel Ángel Fernández Ordónez, antic governador del Banc d'Espanya, per presumpta negligència en permetre la sortida a borsa de Bankia tot i saber que hi havia altes probabilitats que l'entitat fes fallida i hagués de ser rescatada amb diner públic.
"La salida a bolsa con un banco doble es el primer paso para nacionalizar las pérdidas" era el juliol de 2011 quan l'inspector Casaus del Banc d'Espanya va escriure un mail alertant sobre el desastre que podia significar la sortida a borsa de Bankia. Amb tot, sembla que Miguel Ángel Fernández Ordónez (MAFO) no se'l va voler escoltar. La sortida a borsa de Bankia (igual com la seva creació) era una operació d'Estat, que liderada per Rato i Zapatero des del govern havia de sortir bé com fos. No van escatimar esforços, i ZP fins i tot va "suggerir" al Banc Santander, BBVA, La Caixa i Banc Sabadell que compressin accions per valor de quasi 400 milions d'euros per a què fos un èxit.
Bankia (hereva de Caja Madrid, Bancaja i set altres petites caixes entre les quals la Laietana), era al cor d'un entramat político-financer espanyol liderat bàsicament pel PP, i és que com accionista de diverses empreses de l'IBEX, servia com a corretja de transmissió i pont entre les multinacionals espanyoles i el poder polític que dominava l'entitat. No és casualitat tampoc que seguís refinançant a pèrdua crèdit a PRISA en plena crisi. Malauradament per Bankia, la gran feina de Rato i el seu consell maquillant els números de 2011 per simular beneficis i dissimular la seva exposició al desastre immobiliari espanyol va ser desemmascarada quan Deloitte es negà a signar els números provocant la caiguda de Rato i el rescat de l'entitat.
Com va néixer aquest Frankenstein bancari? Doncs seguint la premissa que "Cualquier fusión es siempre positiva, en todo el mundo" com va afirmar MAFO quan el febrer de 2013 i l'ex-governador del Banc d'Espanya quan va ser preguntat a l'Audiència Nacional per què va proposar que Bancaja i Caja Madrid es fusionessin per acabar creant Bankia. Un argument magnífic per a centralitzar el sistema bancari tot anorreant del tot el sistema de caixes, i una decisió catastròfica que ha acabat causant pèrdues de 22.400 milions als contribuents, augmentant el deute de l'estat espanyol que aquest 2016 ja arriba al 100% del PIB segons dades oficials. I encara sort que el president Mas i els dirigents de La Caixa es van negar a fusionar l'entitat catalana amb Bankia com volien alguns. L'objectiu final del projecte Bankia, que era la centralització quasi total del sistema bancari a Madrid hagués estat assolida encara amb més èxit.
El problema venia de lluny. "España tiene el sistema financiero más sólido del mundo" deia Zapatero a Nova York el 24 de Setembre de 2008, una setmana després de la caiguda de Lehman Brothers. Arrogància o frivolitat? No ho sabrem mai. El què sí sabem però, és que ZP va impedir que l'estat espanyol fes com la resta de democràcies avançades i afrontés el forat de la banca des del minut zero l'any 2008 i sense cercar excuses. Enlloc d'això, es va deixar podrir el problema, culminant el juny de 2012 amb el rescat bancari demanat per Rajoy quan els socis europeus ja temien que sense una actuació ràpida caldria un rescat total d'Espanya, no només del sistema bancari.
La factura del rescat de Bankia arriba fins als 22.400 milions, i la pagarem entre tots en forma de deute, però Rajoy i Guindos ho podien haver fet diferent (o això creuen alts funcionaris de la Comissió Europea). L'exemple que donen és el banc públic alemany WestLB, que amb actius equivalents a 185.000 M (no gaire lluny de Caja Madrid o Bancaja abans de la fusió) va ser liquidat provocant pèrdues als seus creditors després de comprovar que un rescat seria més car per al contribuent alemany.
Recordo l'esglai dels eurodiputats del PP quan Mario Draghi va afirmar al Parlament Europeu el maig de 2012 que durant el rescat de Bankia el govern Rajoy havia actuat "de la pitjor manera possible". I no és casualitat que al cap d'un mes de la caiguda de Bankia, es decidís posar en marxa la Unió Bancària, que ha fet que el 98% dels actius del sistema bancari espanyol siguin actualment supervisats des de Frankfurt pel BCE. Els governs europeus van fer el seu nunca mais particular després de comprovar que ells havien de finançar via rescat el desastre bancari espanyol permès pel Banc d'Espanya sota les ordres de MAFO.
"Bankia: el banc que ha arruïnat Espanya" titulava un reportatge del Financial Times l'any 2012 just després del rescat. Un titular encertat com pocs tenint en compte tot plegat i particularment que fins a 144.000 ciutadans van perdre els seus estalvis comprant accions en la fraudulenta sortida a borsa de Bankia (com abans havia passat amb els qui havien comprat preferents). Per sort, gràcies a una insòlita sentència judicial els podran recuperar, però aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional, ha refusat investigar MAFO per la seva implicació en el cas de la sortida a borsa de Bankia. No sorprèn que segons els rànquings internacionals, la independència judicial d'Espanya estigui a un nivell similar a Tanzània o Indonèsia, ni que la prudent Comissió Europea suspengui l'estat espanyol per la politització de la justícia.
Encara que no tant reeixit com es volia i malgrat les pèrdues multimilionàries als contribuents, el projecte Bankia és estructura d'Estat (espanyol) i ha concentrat el sistema bancari a Madrid, ben a prop del BOE. Bankia sanejada gràcies a la bona gestió de Goiri i el rescat europeu, compta amb l'aixopluc de PP, PSOE i C's, mentre el silenci de Podemos sobre el no-judici a MAFO és eixordador. Pablo Iglesias no qüestiona Bankia, i si arribés a la Moncloa ja ha dit que la convertiria en banca pública. Mentrestant, el judici del cas de les targetes black són focs d'artifici per entretenir el públic amb la complicitat podemita i les tertúlies de plató mentre el possible frau d'Estat en la sortida de Bankia a la borsa queda fora del focus.
L'independentisme, el 9N i el referèndum que organitzarà Puigdemont l'any 2017 posen en qüestió l'estructura de poder de l'Estat i per això són i seran perseguits judicialment. En canvi, la funció de Bankia com a estructura d'estat espanyola i la centralització bancària que comporta, fa poc convenient jutjar MAFO i la resta dels benefactors de la seva fraudulenta sortida a borsa. Qui sap, potser si Mas hagués tolerat la dilució de La Caixa dins Bankia despullant el sistema financer català potser avui l'Estat no el perseguiria judicialment per la consulta del 9N. A Espanya, quan tot falla, sempre queda l'aparell judicial.
"La salida a bolsa con un banco doble es el primer paso para nacionalizar las pérdidas" era el juliol de 2011 quan l'inspector Casaus del Banc d'Espanya va escriure un mail alertant sobre el desastre que podia significar la sortida a borsa de Bankia. Amb tot, sembla que Miguel Ángel Fernández Ordónez (MAFO) no se'l va voler escoltar. La sortida a borsa de Bankia (igual com la seva creació) era una operació d'Estat, que liderada per Rato i Zapatero des del govern havia de sortir bé com fos. No van escatimar esforços, i ZP fins i tot va "suggerir" al Banc Santander, BBVA, La Caixa i Banc Sabadell que compressin accions per valor de quasi 400 milions d'euros per a què fos un èxit.
Bankia (hereva de Caja Madrid, Bancaja i set altres petites caixes entre les quals la Laietana), era al cor d'un entramat político-financer espanyol liderat bàsicament pel PP, i és que com accionista de diverses empreses de l'IBEX, servia com a corretja de transmissió i pont entre les multinacionals espanyoles i el poder polític que dominava l'entitat. No és casualitat tampoc que seguís refinançant a pèrdua crèdit a PRISA en plena crisi. Malauradament per Bankia, la gran feina de Rato i el seu consell maquillant els números de 2011 per simular beneficis i dissimular la seva exposició al desastre immobiliari espanyol va ser desemmascarada quan Deloitte es negà a signar els números provocant la caiguda de Rato i el rescat de l'entitat.
Com va néixer aquest Frankenstein bancari? Doncs seguint la premissa que "Cualquier fusión es siempre positiva, en todo el mundo" com va afirmar MAFO quan el febrer de 2013 i l'ex-governador del Banc d'Espanya quan va ser preguntat a l'Audiència Nacional per què va proposar que Bancaja i Caja Madrid es fusionessin per acabar creant Bankia. Un argument magnífic per a centralitzar el sistema bancari tot anorreant del tot el sistema de caixes, i una decisió catastròfica que ha acabat causant pèrdues de 22.400 milions als contribuents, augmentant el deute de l'estat espanyol que aquest 2016 ja arriba al 100% del PIB segons dades oficials. I encara sort que el president Mas i els dirigents de La Caixa es van negar a fusionar l'entitat catalana amb Bankia com volien alguns. L'objectiu final del projecte Bankia, que era la centralització quasi total del sistema bancari a Madrid hagués estat assolida encara amb més èxit.
El problema venia de lluny. "España tiene el sistema financiero más sólido del mundo" deia Zapatero a Nova York el 24 de Setembre de 2008, una setmana després de la caiguda de Lehman Brothers. Arrogància o frivolitat? No ho sabrem mai. El què sí sabem però, és que ZP va impedir que l'estat espanyol fes com la resta de democràcies avançades i afrontés el forat de la banca des del minut zero l'any 2008 i sense cercar excuses. Enlloc d'això, es va deixar podrir el problema, culminant el juny de 2012 amb el rescat bancari demanat per Rajoy quan els socis europeus ja temien que sense una actuació ràpida caldria un rescat total d'Espanya, no només del sistema bancari.
La factura del rescat de Bankia arriba fins als 22.400 milions, i la pagarem entre tots en forma de deute, però Rajoy i Guindos ho podien haver fet diferent (o això creuen alts funcionaris de la Comissió Europea). L'exemple que donen és el banc públic alemany WestLB, que amb actius equivalents a 185.000 M (no gaire lluny de Caja Madrid o Bancaja abans de la fusió) va ser liquidat provocant pèrdues als seus creditors després de comprovar que un rescat seria més car per al contribuent alemany.
Recordo l'esglai dels eurodiputats del PP quan Mario Draghi va afirmar al Parlament Europeu el maig de 2012 que durant el rescat de Bankia el govern Rajoy havia actuat "de la pitjor manera possible". I no és casualitat que al cap d'un mes de la caiguda de Bankia, es decidís posar en marxa la Unió Bancària, que ha fet que el 98% dels actius del sistema bancari espanyol siguin actualment supervisats des de Frankfurt pel BCE. Els governs europeus van fer el seu nunca mais particular després de comprovar que ells havien de finançar via rescat el desastre bancari espanyol permès pel Banc d'Espanya sota les ordres de MAFO.
"Bankia: el banc que ha arruïnat Espanya" titulava un reportatge del Financial Times l'any 2012 just després del rescat. Un titular encertat com pocs tenint en compte tot plegat i particularment que fins a 144.000 ciutadans van perdre els seus estalvis comprant accions en la fraudulenta sortida a borsa de Bankia (com abans havia passat amb els qui havien comprat preferents). Per sort, gràcies a una insòlita sentència judicial els podran recuperar, però aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional, ha refusat investigar MAFO per la seva implicació en el cas de la sortida a borsa de Bankia. No sorprèn que segons els rànquings internacionals, la independència judicial d'Espanya estigui a un nivell similar a Tanzània o Indonèsia, ni que la prudent Comissió Europea suspengui l'estat espanyol per la politització de la justícia.
Encara que no tant reeixit com es volia i malgrat les pèrdues multimilionàries als contribuents, el projecte Bankia és estructura d'Estat (espanyol) i ha concentrat el sistema bancari a Madrid, ben a prop del BOE. Bankia sanejada gràcies a la bona gestió de Goiri i el rescat europeu, compta amb l'aixopluc de PP, PSOE i C's, mentre el silenci de Podemos sobre el no-judici a MAFO és eixordador. Pablo Iglesias no qüestiona Bankia, i si arribés a la Moncloa ja ha dit que la convertiria en banca pública. Mentrestant, el judici del cas de les targetes black són focs d'artifici per entretenir el públic amb la complicitat podemita i les tertúlies de plató mentre el possible frau d'Estat en la sortida de Bankia a la borsa queda fora del focus.
L'independentisme, el 9N i el referèndum que organitzarà Puigdemont l'any 2017 posen en qüestió l'estructura de poder de l'Estat i per això són i seran perseguits judicialment. En canvi, la funció de Bankia com a estructura d'estat espanyola i la centralització bancària que comporta, fa poc convenient jutjar MAFO i la resta dels benefactors de la seva fraudulenta sortida a borsa. Qui sap, potser si Mas hagués tolerat la dilució de La Caixa dins Bankia despullant el sistema financer català potser avui l'Estat no el perseguiria judicialment per la consulta del 9N. A Espanya, quan tot falla, sempre queda l'aparell judicial.