A poc a poc, els fets ens van situant al mapa del camp de batalla. Sempre hi ha qui es nega a admetre-ho i es mou en territoris fantàstics. I hi ha qui ven fantasies amb una mà, mentre amb l'altra s'arrapa interessadament a realitats poc defensables.

Hem conegut avui l'opinió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I com bé diu aquest diari: "La justícia europea obre la porta a reactivar el procés d'extradició dels exiliats i conclou que, per rebutjar una euroordre, s'han d'acreditar "deficiències sistèmiques"; ara bé, demana no posar en risc els drets d'un grup concret i objectivable de persones". O sigui, que la Unió Europea esdevé una assegurança de vida perquè no es pugui consumar la voluntat d'extermini policial i judicial d'un grup concret i objectivable com és el dels ciutadans catalans desafectes al règim o a l'estat. Ni menys, ni més. Un refugi legal a la defensiva. Però, cap suport a qualsevol acció política a l'ofensiva per canviar les fronteres.

Com deia, fa poc, un expert acadèmic en independències, el suport internacional a l'acció emancipadora catalana només vindrà d'estats poderosos democràtics als quals se'ls pugui brindar algun avantatge o afavorir en algun interès rellevant. I també deia que és perillós buscar-se aliats entre el món autoritari (Xina, Rússia) que només cerca desestabilitzar el conjunt de les democràcies europees. La dosi de realisme convenient ens fa preguntar: hi ha algun interès tan i tan important que pugui oferir Catalunya a estats com els EUA? I a dins d'Europa, França o Alemanya? Ho dubto.

Com s'ha definit de forma clara en els documents aprovats al recent congrés d'ERC, només la sotraguejada del règim actual hereu del postfranquisme pot obrir alguna finestra d'oportunitat per replantejar la relació Catalunya-Espanya, situant-la en el marc d'un canvi cap a la democràcia plena. I això no ho aconseguirem unilateralment des de Catalunya. Caldrà la implicació dels altres territoris de llengua catalana i de les forces progressistes i nacionals de les diverses nacions de l'estat, situades en la perifèria geogràfica d'aquest i que, en qualsevol enquesta, apareixen com a menys partidàries de la monarquia. Aquesta aliança plurinacional perifèrica, per a garantir-ne l'èxit, ha d'anar acompanyada de la complicitat de les forces espanyoles que volen canviar de règim.

La lluita per la democràcia plena és una bandera homologable internacionalment; i comprensible, perquè és compartida per part de les classes populars d'arreu del món, que veuen com els aparells policials i judicials, en les democràcies, la majoria defectuoses, acaben decantant-se sistemàticament pels poders oligàrquics, conservadors i centralistes.

Els canvis tecnològics abruptes com l'actual, seguint una constant històrica, tendeixen d'entrada a concentrar més el poder econòmic i a situar-lo per sobre del polític. Òbviament, les revolucions tècniques han estat i han de ser aprofitades també per la gent que vulgui liderar el bloc social pel canvi.

En moments de canvi de model econòmic, les resistències a l'adaptació, les banderes conservadores seran emprades -vegeu el cas dels pressupostos- pels partits que d'aquest estendard en fan eina electoral; molts situats al centre, dreta i ultradreta. I alguna esquerra amb vestit revolucionari, replicant dels luddites que cremaven màquines als inicis del segle XIX. Serà molt complicat, transitar per aquest terreny minat per una força com Esquerra amb voluntat de canvi, però amb una correlació de forces que encara dona majoria a les posicions conservadores. Catalunya, sempre avançant tendències europees, dubto que torni a veure mai una força política amb majoria absoluta. Per tant, com passa al centre i nord d'Europa, caldrà aprendre a forjar coalicions en base a programes de quatre anys o aprovar pressupostos sumant posicions que en alguns punts són antagòniques. Els electors i militants al darrere de la defensa legítima d'un sector o d'un territori no sempre veuran assolides les seves demandes. Però això no els ha de fer renunciar a la bandera per què lluiten. Haurem de menjar gripaus.

Està clar que hi ha una manera de no tenir contradiccions: fer de "tribunero". Quedar-se a la grada de l'estadi amb la teva penya de hooligans comentant com de malament es juga el partit. En canvi, hi ha una manera de ser útil i fer política baixant a jugar el partit al camp sabent que pots guanyar per golejada o per la mínima, empatar, o bé perdre per molt o intentar perdre també per la mínima.

Així que, amb un mapa ben traçat, el partit o el moviment que sàpiguen esdevenir un bon GPS per la majoria social, per poder esquivar-ne els obstacles i posar-se en mode distància/temps, tindran camp per córrer. Qui no s'atreveixi a dibuixar el mapa real es quedarà d'espectador o es perdrà en la ruta.