El primer equip de futbol del Barça és líder al campionat de Lliga i també al seu grup de la Lliga de Campions i només ha perdut dos partits en el que portem de temporada. Per tant, el corrent de pessimisme del barcelonisme que sobrevola sobre el conjunt que dirigeix Gerardo Martino pot semblar exagerat si l’anàlisi del moment es fa des del prisma dels resultats. Però quan obrim la perspectiva i recordem que en els darrers anys el Barça ha estat un mirall d’optimisme perquè guanyava amb una idea clara i convincent i perquè ens feu feliços en temps de crisi i d’incerteses, és ben normal que el debat sobre el present i, sobretot, el futur de l’entitat, desperti debats de tot tipus.

Jo penso que el Barça té un bon equip, que pot guanyar la Lliga i la Copa i competir per arribar ben lluny a la Champions, competició en la qual no som favorits, no ens enganyem. I el problema rau aquí: com si d’un bell somni ens despertéssim, hem passat a ser els favorits de tot a caure en una realitat on ja no som els millors. No ho vam ser la temporada passada a Europa i no ho som enguany, i això fa mal, i més quan la llegenda del millor Barça de la història és encara una crònica tan recent, un relat coetani visible en els pòsters de l’equip que il·luminà Roma, Abu Dhabi, Londres o Tòquio i que encara no han patit el descoloriment del pas del temps.

Molta gent que en sap més que jo de futbol explica que el problema del Barça és l’inevitable pas dels anys, que els jugadors que ens ho han donat tot són menys joves, menys ràpids i segurament tenen ben assedegat el desig de la victòria. Però jo no crec en això. Jo hi veig altres mancances més enllà dels elements biològics. El Barça d’avui en dia té un clar referent a la gespa, Leo Messi, ara absent per lesió, que ha perdut el somriure d’altres temps. Primera alarma. I la resta del vestidor està ancorat en uns lideratges que poden semblar ben lògics, però que mal gestionats (potser hauríem de dir autogestionats) poden ser negatius sobretot perquè el Barça d’avui no té un entrenador amb capacitat o poder –aquesta és la qüestió- per donar un plus d’exigència i excel·lència a un equip de per si excel·lent. Tata Martino s’ha trobat amb un equip que presumeix d’una trajectòria que l’impressiona i que l’impedeix fer cap retoc dràstic per temor d’errar-la, de trencar la joguina, de fer el ridícul en comparació amb els retocs que feren els seus predecessors. Guardiola feu fora Ronaldinho i Deco perquè comptà amb el suport del club per endegar tal mesura. Martino, en canvi, llest com un vell llop de mar, sap que és un mal negoci canviar peces i mecanismes sense el suport dels que el van contractar. I opta per la facilitat del qui dia passa any empeny, bàsicament perquè aquesta és la filosofia que avui impera al club, començant per un president que és a punt de consumir la magnífica herència que va rebre el 2010.

Engolit per una maníaca política de mirar sempre pel retrovisor, per caure en el parany de la gelosia i els complexes d’altres èpoques, no ha estat capaç d’administrar ni d’agrair amb coherència un llegat que li hagués donat la presidència més plàcida de la història. El problema de Rosell és que sense que ningú li ho demanés –a excepció d’alguns elements mediàtics que construïren el seu personatge- s’ha enrocat en voler fer de president d’un club de futbol sense més. I així es pot vèncer, però mai convèncer. Rosell no estava a gust amb Guardiola perquè un entrenador com Guardiola li hagués demanat mesures que el president no hagués estat capaç d’assumir per manca de coratge. Com Rosell no hagués apostat mai per Unicef perquè fer-ho és singular i arriscat. Va preferir un patrocini ben pagat en el seu dia, que és el més fàcil, que és el que fan els altres grans clubs del món, els que només volen ser grans clubs, però no més que un club.

El Barça de Martino es dedica a omplir amb més o menys encert expedients esportius al mateix ritme que Rosell omple una presidència sense cap valor afegit, sense cap intent d’esdevenir història. La crònica diària del rosellisme no té voluntat d’èpica. I el drama personal del president és que ja sap que no passarà a la història del Barça per res en concret. Només és a temps de basar tota la seva gestió presidencial en un nou estadi, l’única via perquè el seu nom ressalti en la més que centenària història de l’entitat.

Guardiola hagués pogut continuar al Barça si hagués volgut, però sentir-se sol quan cal prendre grans decisions cansa, et buida, t’esgota. El de Santpedor té un sentit històric de les coses, però ho fa des del present i rectificant quan cal allò que cal endreçar. No es pot millorar sense la complicitat dels teus superiors, massa preocupats en no assemblar-se al seu predecessor, però tanmateix atrapats en l’obra de govern del seu predecessor. I tot aquest galimaties mental ha arribat a la gespa on manca aquella tensió necessària per continuar sent els millors.