Aquesta setmana ha sortit a la venda Ànima de República: Crònica Política de l’Estat Català (1409-1714), un llibre publicat per Comanegra en el qual he treballat uns quants anys i que va tenir la seva idea inicial en un article que vaig publicar aquí fa uns sis anys i mig.

El bucle és Espanya, es titulava. I era un al·legat contra el discurs que ens acusava als independentistes de ser uns pesats, i exposava que la vertadera constant de la història dels catalans és haver de suportar l’autoritarisme castellà i la repressió espanyola. Allà va néixer la teoria que ha donat forma al llibre que ara publico.

Tanmateix, com més m’endinsava en la nostra història més m'adonava que no es tractava només de teoritzar el bucle repressiu, sinó també de mirar-nos amb uns altres ulls. Perquè els catalans no només som un poble que, pobre, és contínuament assetjat pel poder castellà o que suposadament perd perquè està dividit. Som molt més que això: som un poble amb un batec particular, que a cada cruïlla intenta assolir noves cotes de llibertat, social o nacional. La Revolució de 1640 encapçalada per Pau Claris n’és la mostra més perfecta.

I encara més, som un poble que com intentava explicar en l’entrevista que vaig fer en aquesta casa, ja abans de 1714 és d’una modernitat extraordinària. Un poble que ja al segle XV té lleis que marquen quines condicions cal complir per esdevenir legalment català o que crea el primer tribunal constitucional d’Europa, no és un poble qualsevol. Un poble i unes institucions que lluiten conscients de defensar les seves llibertats nacionals des del segle XV o que proclama la seva primera República el 1640 (un segle i mig abans que França i dos segles abans que Espanya!), no es pot considerar ni decadent ni paralitzat.

És la meva opinió i la vaig publicar aquí també, que la mirada pessimista de la postguerra ens ha calat massa els ossos, ens ha entelat la mirada. I per això he cregut que valia la pena embrancar-me en aquest projecte, Ànima de República, que espero que ajudi a reconstruir-nos en aquesta època difícil i començar a mirar el futur amb un to més positiu.

El llibre és una guia a les tècniques que ha utilitzat el poder castellà per intentar sotmetre el país, així com del llarg debat ideològic que portem entre mans entre les dues nacions des de fa sis segles. I és, per tant, un manual per entendre què hem d’evitar o com hem d’afrontar la repressió i els intents de domini del país, així com posar en perspectiva el què fan avui.

Però també pot servir per inspirar reformes al nostre interior. Institucions com la Visita del General, que revisava no només si hi havia o no malversació de fons en la gestió de la Generalitat, sinó també si complien amb les constitucions catalanes i les defensaven de les violacions reials, té molt potencial. Ens podem imaginar algun òrgan que per llei hagués de fer informes sobre el compliment de la llei de política lingüística o de consum per part del govern català? Potser seria part de la solució a la inacció actual.

O bé es podria fer servir el sistema d’elecció de sac i sort, i aplicar-lo en certs àmbits de la vida política catalana? Per exemple en els consellers dels òrgans estatutaris partint d’una bossa de candidats d’una certa qualitat professional i acadèmica proposada pels partits segons la representació? O per construir o complementar una segona cambra a l’Ajuntament de Barcelona que permeti una major representativitat? (Recordem que el Consell de Cent tenia 144 membres en una ciutat de només 30-35.000 persones).

Podem actualitzar el nostre sistema educatiu i universitari i incloure-hi l’estudi de Francesc d’Eiximenis, el gran teòric polític català, al costat dels grans filòsofs internacionals? Les possibilitats no són infinites, però sí múltiples i si ens hi poséssim trobaríem idees a tot arreu.

L’Estat Català, de forma molt especial en el període entre 1409 i 1714, és viu en debats i en mecanismes institucionals d’una gran modernitat que val la pena que se segueixin investigant i coneixent. El relat dels estats centralistes, que menteix per esborrar la història de nacions sense estat fa molt que no s’aguanta per enlloc i cal que el superem. I és que fins i tot, com explica en Xevi Camprubí i recullo en el llibre, Catalunya tenia una xarxa d’escoles públiques municipals que arribava a les dues-centes des d’abans de 1714, i encara no eren pocs els pobles que tenien metge públic municipal!

Inspirem-nos, doncs, coneguem-nos i agafem idees per encarar el futur. Tant en positiu com sigui possible, ens cal sortir del núvol tòxic de la decepció permanent. Primer, perquè el futur del país està en joc, i segon perquè quan algun dia hi hagi una altra oportunitat de ser independents estiguem tots plegats encara més preparats del que ja ho estàvem.

Ara que van mal dades és moment de posar unes noves bases que superin les cotilles i traumes que arrosseguem i ens facin pensar més enllà. Així he pensat Ànima de República, com una experiència plaent per al lector, un aprenentatge històric amb mirada política i com un maó en la construcció nacional del país. Cal aprendre del passat, per construir el futur.