Sembla una pregunta òbvia. Si hi ha hagut un assassinat, hem de saber qui ha estat per poder entendre què ha passat, exigir responsabilitats, poder fer justícia... Però la pregunta ens hauria de portar més enllà d’aquesta obvietat. Tan bon punt es va saber que Charlie Kirk havia mort, molts missatges es van començar a emetre culpant d’aquest assassinat a allò que es presenta com “Esquerra”. Així ho deia Elon Musk a X: “L’Esquerra és el partit de l'assassinat”. Donald Trump va responsabilitzar “l’esquerra radical” de la violència política que es viu als Estats Units. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials es van omplir ràpidament d’aquest tipus de missatges. També n’hi havia de celebració de la seva mort... 

En els nostres temps de confrontació oberta algú podria arribar a dubtar si és més important una mort o com utilitzar-la políticament. Aquesta onada també va arribar a casa nostra, ens ho explicava ahir Pep Martí i Vallverdú recollint les declaracions de Miguel Tellado des del PP, Santiago Abascal des de VOX, Sílvia Orriols des de l’Aliança Catalana...

La persona assassina de Kirk havia de ser de l’altra bàndol i això permetia atacar-lo i treure’n profit. Atacar a l’altre bàndol com un tot. Tot allò que no som nosaltres està en perill perquè l’altre bàndol practica la violència i va contra nosaltres. Tot allò que no som nosaltres està en perill perquè som nosaltres les víctimes. Actuant d’aquesta manera el "nosaltres" ataca a l’altre bàndol, però això està justificat perquè nosaltres som les víctimes. No ens hauria de costar veure que actuar d’aquesta manera fa que tothom sigui víctima. És víctima qui pateix l’atac del "nosaltres", però també qui de l’altre bàndol rep un altre atac, una acusació, un odi, que no té cap justificació. 

Aquestes maneres de fer ens situen en uns temps marcats pel feixisme. El feixisme es mostra en aquesta capacitat per justificar la violència; en la voluntat de tractar a tot un ampli sector de la societat com a responsable dels nostres mals; en aquesta consciència de superioritat, supremacisme, que ens fa pensar que estem per sobre de la resta i que podem decidir per sobre la resta... En aquests temps, si s’actua així,  tothom està en perill. 

L’assassinat de Dirk va viure un gir en saber-se que sectors d’extrema dreta, més a l’extrema dreta del que ell podia estar, l’assetjaven; i que el presumpte culpable del seu assassinat en ser fill d’una família republicana hi podia estar relacionat. El que anomenen Groypers. Per aquest sector i d’altres Kirk no seria prou pur, prou contundent... Veurem què s’acaba sabent, ara mateix les xarxes van plenes d’informacions que costa saber fins a quin punt són interessades.   

Saber qui va matar-lo és important per poder establir responsabilitats. Saber quines idees, quines intencions, tenia qui el va matar ens pot servir per saber què movia a aquesta persona. Però, sigui una persona d'unes idees o unes altres, això no hauria de justificar atacar a persones que no les comparteixin. La violència política als Estats Units ha afectat persones que identifiquem amb el partit demòcrata i amb el republicà. No té cap sentit voler identificar totes les persones que votin un partit o l'altre amb la pràctica de la violència. Tampoc ho té identificar les persones que tenen unes determinades idees, més enllà del partit a què puguin votar, amb la violència. Convindria tenir ben present, també, altres violències com la violència contra persones racialitzades, o contra persones trans, o d’altres minories,  que també haurien de ser pensades políticament. Recordem aquí també el recent cas de Torre Pacheco, per exemple.  

Més enllà del que faci cada persona amb el seu vot, amb les seves idees i amb les pràctiques polítiques que promogui, la qüestió clau hauria de ser que la violència no pot tenir lloc en una societat que es vulgui democràtica. No té cap sentit, si volem crear una societat democràtica, que utilitzem qualsevol pràctica de violència per animar a més violència, a l’odi, a l’estigmatització, a la criminalització, buscant un benefici polític. Els partits polítics han de valorar de manera honesta i rigorosa els beneficis i les pèrdues que obtindran de la violència política. Aquest partidisme destrueix democràcia, destrueix societat, destrueix convivència.