S'ha instal·lat la sensació que tots els grans de la música actual inclouen Barcelona a les seves gires, i aquesta idea mereixeria algun matís. És veritat que l'agenda de la capital catalana treu fum i que fem col·lecció de concerts de Bruce Springsteen, U2, Mark Knopfler, Sting i Bryan Adams, però és quan donem un cop d'ull a les programacions d'altres ciutats europees quan ens emportem alguns sobresalts. I ens preguntem si molts dels nostres promotors podrien ser una mica més agosarats i mirar de portar certs artistes encara inèdits al país (o gairebé).

Sense sortir de la primera divisió escènica, els Eagles, que només ha actuat un cop a Barcelona (2006) faran aquesta primavera una gira de setze actuacions per Europa, cap de les quals baixa dels Pirineus. Tenen dates al continent Daryl Hall & John Oates, inèdits als nostres escenaris, i el venerable mestre de bandes sonores Ennio Morricone, gira de comiat als 90 anys, que, guaita, resulta que inclou dues dates a Madrid!

També diuen adéu sense visitar-nos Lynyrd Skynyrd, i camparan nord i est enllà grups com Muse o Tool, que ens fan el salt sovint. I estrellotes mainstream com ara Christina Aguilera, poc vista també per aquí, o Phil Collins i Rod Stewart, que fa temps que ignoren el Cap i Casal. A una diva pop d'alta volada com és Taylor Swift ni l'ensumem. Un grup que ja tenim més apamat, The Cure, ens ignora aquest cop i fa una única data estatal al festival madrileny Mad Cool.

Però el més greu són els grans noms de llarga trajectòria que portem tota la vida perdent-nos, en alguns casos ja sense remei. ¿Cal recordar que tot un Tom Petty va morir sense trepitjar Catalunya ni l'Estat espanyol, i que The Who, una banda d'un pes comparable al dels Rolling Stones, roman inèdita a casa nostra mentre es planta en canvi a ciutats com Madrid o Vitòria? Fleetwood Mac, Steely Dan o Rush són exemples de grups històrics els seguidors catalans dels quals han hagut d'agafar un avió per veure tocar. És cert que hi ha figures que no tenen aquí el mercat del qual disposen a determinats països, però alguns precedents insinuen que tot és provar-ho i, potser, obrir via: Van Morrison o Paolo Conte van trigar segles a venir i des que algú els va portar s'han fet un fart de repetir.

Sí, com a pla B, viatjar amb motiu d'un concert és accessible i fins i tot divertit: vols de baix cost i entrades online, no com abans, que et tornaves boig per poder comprar la localitat d'un show a Londres o París. Ara bé, no està de més recordar que perseguir somnis sempre presenta límits. Com em deia fa uns dies un bon coneixedor del rock americà, Salvador Trepat, podem decidir seguir la pròxima gira de Bruce Springsteen ciutat a ciutat si el pressupost ens ho permet, però ja mai no el podrem veure al Winterland de San Francisco el 1978.