Malauradament, l’atzar ha arribat puntual a la cita i Barcelona s’ha sumat a la ja llarga llista de les ciutats trencades pel terrorisme gihadista. Trencada fa de mal dir: la ciutat ha ensenyat fortalesa i solidaritat i els pròxims dies la unitat serà completa, fins i tot per damunt de les fractures politiques presents i futures. És el que Joan Maragall anomenava, davant dels atemptats amb bombes del seu temps, "el factor ciutat". Aquest sentit de comunitat, de compartir un espai i una experiència, sigui com a turista, sigui com a resident. Avui no es tracta, però, d’intentar ser original en escriure unes línies d’urgència, sinó de ser conseqüent. Reconèixer en primer lloc que tothom ha estat al seu lloc i tothom ha dit el que havia de dir.
 
No és el moment de fer anàlisis serioses sobre la dificultat de conservar la calma, espantar la por i mirar sense recel als nostres amics musulmans de Barcelona, de Ripoll o d’on siguin. És certament difícil. He dit alguna vegada, i ho reitero ara, que no es tracta tant d’integració –Catalunya és un país que mal que bé intenta d’integrar les comunitats immigrants—com de complicitat: de comunitat. Dit d’una altra manera, fins que els musulmans de Barcelona no participin del control del gihadisme, no delatin als mossos qualsevol sospita, no posin fre als dictàmens dels imams forassenyats; fins no actuïn com a part de la comunitat que els acull, no podrem fer res de definitiu. I no hi actuen. Actuen amb una lleugera indiferència envers la sort de la comunitat a la qual no pertanyen. Els nostres problemes, em va dir una vegada, no fa gaire, un líder musulmà del Raval, els solucionem nosaltres: els mossos no hi han de fer res, ni els mossos ni ningú. Aquesta és la barrera que hem de trencar.
 
Es tracta, doncs, de construir el futur. De seure a reflexionar com i per camins ho farem, ara que estem davant de cruïlles determinants. Com, per quins camins i amb qui. I sobretot saber qui vol quedar fora d’aquesta construcció. Endavant, Barcelona!, avui que és dia de sang i llàgrimes