Darrerament ha agafat força la sensació que Madrid és una ciutat més alegre que Barcelona, percebuda aquesta com la vila de l’enfadós, del català emprenyat a títol crònic, on durant tot aquest temps de pandèmia ho hem tingut tot molt més tancat i barrat sense que això s’hagi traduït, dit sigui de passada, en números vírics significativament més baixos. I des d’aquí ens limitem a caricaturitzar, amb la superioritat moral tan nostra, la senyora Ayuso i la seva política de pa, circ i canyes, efectista, però, com hem vist, intel·ligentment ajustada a la sensibilitat madrilenya més comuna.

Però a vegades fa l’efecte que la Covid ens ha anat bé per acomodar-nos en l’ensopiment i en la limitació de moviments amb l’excusa que tot això ens venia dictat per força major. El confinament de l’any passat ens donava un estrany confort, perquè a casa ens sentíem protegits dels vents del món, i va falcar unes inèrcies: hi ha qui se sent més bé si li marquen límits que si disposa de la llibertat per fer i desfer. Les quadrícules són empipadores per als versos lliures i reconfortants per a les ànimes menudes.

Viure amb restriccions per terra, mar i aire és l’excusa perfecta per no tenir cap iniciativa i quedar, a més, a la foto com un ciutadà exemplar. I tinc la impressió que aquest és un fenomen força català, perquè aquí s’han viscut retallades de moviments superiors a la mitjana espanyola sense que hi constessin rebutjos remarcables. Fins i tot s’ha penjat del pal major, a l’àgora de les xarxes, a qui tenia la gosadia de pretendre tirar endavant desafiant els elements: recordem els linxaments als festivals d’aquest estiu.

Hi ha, si més no, una Catalunya, i una Barcelona, a les quals les prohibicions li proven, perquè com més petit sigui el radi d’acció autoritzat, més segures se sentiran, fora de l’àmbit de les responsabilitats i les lliures decisions pròpies del ciutadà adult. I vet aquí que som on som, encara, amb les cocteleries tancades (perquè no figuren a l’epígraf de l’oci nocturn) i els concerts amb llindars d’aforament ofensius (en comparació amb els del futbol).

Madrid tendeix de manera natural a ser una festa, pensa en gran i no té complexos, i Barcelona aguanta la respiració. I les friccions comparatives venen de lluny: ¿què se n’ha fet, en els darrers anys, de la bohèmia urbana i dels restaurants oberts a mitjanit? La pandèmia encara haurà anat bé als paladins de la limitació per se: recordem l’alta veu de l’ajuntament que aquest estiu va afirmar, molt seriosament, que les restriccions horàries de la restauració haurien de romandre indefinidament, després de la fi de la pandèmia. Des d’aquestes línies, em limito a constatar que discrepo del seu sentit de l’humor.