Últimament, fa la sensació que per algú que viu a Barcelona una de les millors maneres de defensar la nostra nació és triar molt bé allà on gastem els quartos. Pot sonar estrany, i el meu jo de fa uns quants anys no ho hauria verbalitzat mai així, però comença a arribar un moment en què si els catalans que vivim a Barcelona volem que això no es converteixi del tot en un parc temàtic, l’hem de defensar amb la nostra despesa diària.
 
No es tracta només de comprar en supermercats que normalitzin la llengua o els productes de la terra, sinó de ser conscient que cada euro que hi gastem dona forces a una idea del país que no ens veu com una font inesgotable d’ingressos i sense drets, sinó com a integrants d’una comunitat política i social. Sovint els cèntims que ens gastem de menys en supermercats amb un escassíssim respecte per la llengua, només són el producte de l’ajuda que han rebut del gran Madrid oligopolístic, potser fins i tot a través del Banc Central Europeu que n’ha ajudat a finançar el deute amb excuses diverses.
 
Penso també en la botiga de roba del costat de casa en què tot el producte passa almenys una bona part del seu procés de fabricació o bé pel nostre país o bé per països veïns i què respecten uns estàndards com França o Itàlia. Ens podem fer els cosmopolites tant com vulguem, però mentre puguem comprar uns pantalons d’una tèxtil de Centelles (encara que només hi siguin parcialment produïts), estarem protegint un teixit econòmic local. O en els nostres flequers, que de moment resisteixen, però no podem donar res per fet.
 
Amb cada despesa que puguem hem d’intentar defensar una idea del país, perquè malgrat que prediquin el contrari, això és el que fa tothom, i en un món globalitzat no tothom hi guanya igual. Més encara perquè el nostre no és un país normal. L’auge dels oligopolis globals no és neutre, sinó que enforteix alguns països i algunes economies per sobre d’altres. Així que estaria bé que per una vegada els catalans no ens empasséssim la propaganda i reaccionéssim en conseqüència.
 
Les accions, també les petites, tenen conseqüències i malgrat que a vegades tots duem a terme part del nostre consum a través de grans cadenes, més val que no ens hi arrepengem si no ens volem trobar algun dia un país definitivament sotmès. Entendre que el turisme de masses arriba un punt en què té un vessant negatiu per a la vida dels mateixos habitants del territori turistificat, pels seus costums i la seva llengua (quan com ens passa a nosaltres no té un estat que la protegeixi) és bàsic si volem afrontar el futur sense convertir la visita de cada cop més milions de persones en el nostre mal holandès. Barcelona no és simplement una ciutat global, sinó que és l'única gran ciutat europea que a la vegada és la capital d’una nació sense estat, Catalunya. Arribats a aquest punt, els rànquings econòmics em semblen bastant menys importants que les desastroses dades d’usos lingüístics entre els joves. El futur del nostre comerç i teixit social és força més important que el què ens digui el Financial Times (del qual soc lector).
 
Per acabar, fa poc vaig llegir que per primer cop els barcelonins nascuts al país ja som menys del 50%, i em fa la sensació que anem somnàmbuls caminant cap al desastre. Els quasi deu anys que he viscut a Brussel·les com un expat m’han escarmentat molt sobre les suposades virtuts que els occidentals amb recursos tenim quan passem a viure en una altra ciutat. La marginació social del neerlandès a la capital de Flandes ha tingut tant a veure amb la voluntat del govern belga com les dinàmiques de la bombolla europea, que el consideren una llengua menor. Jo mateix com a expatriat, m’avergonyeixo en pensar que ni tan sols vaig plantejar-me aprendre la llengua dels flamencs malgrat les indirectes que de tant en tant em donaven alguns establiments quan em responien en anglès en dirigir-m’hi en francès. Al contrari del que es diu sovint, la barreja de moltes cultures no comporta l'obertura cap a les altres ni cap a la local, sinó cap a un mínim comú denominador que no sigui de ningú i no obligui a cap compromís polític ni moral. Desitjar atreure’n molts més és jugar als aprenents de bruixot amb la capital del país.
 
En definitiva, que el futur de la nostra nació a Barcelona està molt més en joc del que sovint es pensen aquells qui només parlen entre parets de vidre i plàstic. Cada euro que gastem en els nostres flequers, botiguers, restauradors o supermercats és un vot a favor de la supervivència de la nostra comunitat política i lingüística. Un autèntic plebiscit diari.