No soc de Barcelona. Només cal obrir la boca per detectar-ho. L'altra és que mínim un cop al dia em preguntin si soc de Lleida. Curiós que jo diferenciï un gironí, d'un osonenc, d'un barceloní, però que la majoria encara no sàpiguen distingir entre un ebrenc i un lleidatà. Això sí, quan parlem d'on menjar un bon arròs tots sabem ubicar el Delta de l'Ebre al mapa. I sincerament, que dia sí dia també em diguin que tinc accent de... Em molesta.

No soc de Barcelona però hi he passat 10 anys de la meva vida en dues etapes diferents. Recordo el primer cop que els meus pares em van deixar al bus carregada de maletes i tàpers per començar la meva aventura universitària. Asseguda i amb les llàgrimes als ulls tenia clar que volia estudiar a la gran ciutat. Gent nova, metro, botigues, caos i soroll. Buscant tot allò que no tenia un poble de 6.000 habitants. Marxava cap a una ciutat que em va enamorar. Amb llum, moderna, d'avantguarda. Idealitzada al meu cervell. I que no em va decebre.

Amb la mateixa idea tornava uns quants anys després. Però ni jo en tenia 18 ni la ciutat era com jo recordava. Tampoc venia a estudiar. Era el 2015 i la pandèmia no podia ser l'excusa de tot. I em vaig trobar amb una Barcelona desdibuixada, d'obres eternes, més bruta i més fosca, amb olor a crema solar i amb l'obligació de posar els cinc sentits al metro i quatre ulls caminant sola per la nit.

Com que no soc de Barcelona no sempre m'hi he sentit com a casa. No és fàcil fer-hi nous amics. Els de fora sempre ens acabem relacionant amb els de fora o amb els de la feina. Sense família a prop et sents un estrany entre edificis i cotxes. I sense saber com, acabes vivint a un pis ridícul per un preu de bojos.

I malgrat tot i amb aquella sensació d'estar de passada però sense voler marxar del tot arriba una enquesta de l'Ajuntament de Barcelona que diu que 1 de cada 3 barcelonins marxaria a viure fora de la ciutat si s'ho pogués permetre. El doble que fa 4 anys. I si ho diuen ells em preocupa. Molts ho atribuiran a la pandèmia. Jo, a una caiguda sostinguda els últims anys. La decadència d'una ciutat cada cop referent en menys i amb allò de l'orgull barceloní molt tocat.

Encara som a temps de tornar-nos a enamorar. Però revertir-ho és cosa de tots. Dels barcelonins, que no poden abandonar, també dels de fora, que durant dècades l'hem fet una ciutat més diversa. Però sobretot dels qui maneu. Habitatge, seguretat, neteja... És la vostra responsabilitat. Que no acabem amb una ciutat buida i sense ànima, també.