La culpa és de la crema catalana. Perquè és un mirall. Mireu. Fa uns dies a un restaurant d’aquests de la Barcelona Raval-popular-menú-teca-casolà-bo-aborigen-català van arribar quatre ianquis amb una missió: devorar la seva crema catalana. Per què? Perquè algú a través de les xarxes socials-sideral-sidrals va penjar una foto d’aquella crema catalana i va dir que era la millor crema catalana del món-mundial-i-de-totes-les-galàxies. I els ianquis, tal setè de cavalleria de l’estómac gormand, cap allà.
Arriben. S’asseuen. I demanen: Crema catalana per a quatre. El cambrer capgira el cos com un interrogant. Com? Crema catalana! Només volem crema catalana! Atenció. Informació de servei i cervell. Això és un restaurant. Menú. Primer plat, segon plat, postres. Ordre i aventura. No, no, no. Dr. NO. Crema catalana! L'única frase que pronunciaven. El cambrer indi diu que no: que la terra, i la crema, és nostra. Que no fan crema catalana take away, o perquè em surt de la fava reconsagrada. Retirada a l'estil Vietnam. Punyeters vietcongs! I van disparar a traïció, a la desesperada, a la desmenjada: publicant sang i dolor a les xarxes socials i als comentaris de-què-tal-aquest-restaurant. Per què aquesta guerra?
No són els únics. Pareu les orelles i les boques. Cada cop hi ha més locals a Barcelona (sobretot bars i restaurants) que... Fixeu-vos com ho diem: volen, cuiden, consenten el públic autòcton. No és que no vulguin turistes; és que molts turistes no volen aquests locals. No volen dinar a un restaurant: exigeixen crema catalana. No entren en un cafè centenari per fer un cafè: reclamen sangria de sang de toro o un còctel de fum de lloro aborigen dissecat. Tenen diners, però no tenen ni respecte, ni educació. Res. No són només actituds de bàrbars assilvestrats sinó que aquests aires contaminen els locals. “Fan sentir malament a la resta de clients”, em diu un professional de darrere la barra. Què vols dir?
Doncs que si a qui venen persones per estar tranquil·les aquests posats de canvi climàtic troglodita ho transformen tot en una intranquil·litat de diluvi universal. És tot: el parlar fort, el posat desmanegat, les demandes surrealistes... el no saber estar. El no saber ser. Resum: no és que no volem que no vinguis; és que no volem el que fas a casa nostra. Ho entens?
Cada cop veureu més llocs a Barcelona on es cuidaran els clients com si fos un bressol d’infància feliç. Gronxar l’educació amb mà esquerra. Pedagogia futura. Tothom vol viure en un demà. Perquè el que compta, en un món infidel, és la fidelitat: la crema catalana de cada dia, de cada setmana. No pas la crema catalana de crit marcial-alienat-capriciós d’un dia a l’any. Potser les superilles que es van començar a fer a la superfície de Barcelona volien dir realment que el que baixaríem és al subsol: bars, restaurants, amagatalls, caus, llodrigueres, formiguers, búnquers, caixes fortes, on aïllar-se dels taurons, dels depredadors, dels caníbals, dels cavernícoles, dels alienígenes, dels maleducats... Illes, arxipèlags, on salvar-se amb el flotador d’una crema catalana.
Arriben. S’asseuen. I demanen: Crema catalana per a quatre. El cambrer capgira el cos com un interrogant. Com? Crema catalana! Només volem crema catalana! Atenció. Informació de servei i cervell. Això és un restaurant. Menú. Primer plat, segon plat, postres. Ordre i aventura. No, no, no. Dr. NO. Crema catalana! L'única frase que pronunciaven. El cambrer indi diu que no: que la terra, i la crema, és nostra. Que no fan crema catalana take away, o perquè em surt de la fava reconsagrada. Retirada a l'estil Vietnam. Punyeters vietcongs! I van disparar a traïció, a la desesperada, a la desmenjada: publicant sang i dolor a les xarxes socials i als comentaris de-què-tal-aquest-restaurant. Per què aquesta guerra?
No són els únics. Pareu les orelles i les boques. Cada cop hi ha més locals a Barcelona (sobretot bars i restaurants) que... Fixeu-vos com ho diem: volen, cuiden, consenten el públic autòcton. No és que no vulguin turistes; és que molts turistes no volen aquests locals. No volen dinar a un restaurant: exigeixen crema catalana. No entren en un cafè centenari per fer un cafè: reclamen sangria de sang de toro o un còctel de fum de lloro aborigen dissecat. Tenen diners, però no tenen ni respecte, ni educació. Res. No són només actituds de bàrbars assilvestrats sinó que aquests aires contaminen els locals. “Fan sentir malament a la resta de clients”, em diu un professional de darrere la barra. Què vols dir?
Doncs que si a qui venen persones per estar tranquil·les aquests posats de canvi climàtic troglodita ho transformen tot en una intranquil·litat de diluvi universal. És tot: el parlar fort, el posat desmanegat, les demandes surrealistes... el no saber estar. El no saber ser. Resum: no és que no volem que no vinguis; és que no volem el que fas a casa nostra. Ho entens?
Cada cop veureu més llocs a Barcelona on es cuidaran els clients com si fos un bressol d’infància feliç. Gronxar l’educació amb mà esquerra. Pedagogia futura. Tothom vol viure en un demà. Perquè el que compta, en un món infidel, és la fidelitat: la crema catalana de cada dia, de cada setmana. No pas la crema catalana de crit marcial-alienat-capriciós d’un dia a l’any. Potser les superilles que es van començar a fer a la superfície de Barcelona volien dir realment que el que baixaríem és al subsol: bars, restaurants, amagatalls, caus, llodrigueres, formiguers, búnquers, caixes fortes, on aïllar-se dels taurons, dels depredadors, dels caníbals, dels cavernícoles, dels alienígenes, dels maleducats... Illes, arxipèlags, on salvar-se amb el flotador d’una crema catalana.