El fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, ha estat processat pel jutge instructor del Tribunal Suprem i és a un pas de seure al banc dels acusats per revelació de secrets en un cas de frau fiscal en el qual està implicada la parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. García Ortiz va filtrar un correu que deixava en evidència les mentides de l’empresari en un cas de frau fiscal ordides per l’entorn de la dirigent del PP, amb el fosc Miguel Ángel Rodríguez al capdavant. Si res no ho aturà, serà el primer cop que un fiscal general, un càrrec triat directament pel govern espanyol, sigui enviat a judici.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

El cas del fiscal general, que haurà de meditar si és millor apartar-se per no perjudicar encara més el govern del PSOE, que li manté la confiança i el defensa, coincideix amb el de Leire Díez, la ja exmilitant socialista que, de la mà de “damnificats” de les clavegueres, gestionava informació sobre personalitats destacades de l’anomenat deep state. Es fixava en els que treballaven en sincronia amb el PP i contra els interessos o la reputació de l'executiu central o dels seus socis i la intercanviava o feia arribar a alguns mitjans, també catalans.

Fa uns dies escrivia, arran de l’amnistia i el TC, sobre les cartes marcades de l’alta judicatura. Això aplica també per al cas del fiscal general. El jutge instructor ha estat Ángel Hurtado, un veterà magistrat de tendència conservadora que va passar de l’Audiència Nacional al Tribunal Suprem el 2020 gràcies a l’aval de la dreta del CGPJ, que aleshores el dominava còmodament. Hurtado no ha tingut cap problema a actuar amb màxima duresa amb el fiscal general, fins i tot ordenant que registrés el seu despatx. Quan li va tocar instruir el cas Gürtel de corrupció del PP, però, va considerar que Mariano Rajoy ni tan sols havia de declarar com a testimoni pel perjudici institucional que podia causar i, quan el tribunal va declarar culpable el PP, es va negar a signar una sentència que va derivar en una moció de censura. Tot ha transcorregut dins de la previsibilitat i la llei de l'embut que ja és norma. 

Tant el cas del fiscal com el de Leire Díez incorporen un altre patró: els dels socialistes defensant-se, de forma precària i matussera, de la màquina del fang que ells mateixos han tolerat (o fins i tot utilitzat) durant anys. Ara, uns no saben com desmuntar-la i els altres (és el cas dels ministres Grande-Marlaska o Robles) no ho volen fer. Ni la dreta ni els poders econòmics, mediàtics i funcionarials de Madrid DF acabaran amb aquestes estructures i el seu funcionament perquè se'n beneficien o en formen part. La fiscalia rebrà, per exemple, les conclusions de la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del Congrés, que s'esperen contundents segons el que s'hi ha escoltat i les majories, però ningú confia que tingui recorregut als tribunals. 

Pedro Sánchez es refugia en els anuncis al faristol de la Moncloa, en la política exterior, i en l’efectisme televisiu mentre defuig reformes estructurals al Congrés per evitar el conflicte amb Junts i Podem tal com explica Tania Tapia en aquesta interessant crònica de les bambolines del Madrid polític. El PSOE no vol avançar eleccions i confia que la hiperventilació del PP als carrers i a les cambres el faci arribar exhaust a les eleccions de 2027. El risc és que ells hi compareguin amb massa plom a les ales.

>> Aquests dies a Nació parlarem molt de la possible ampliació del Prat que promou el govern de Salvador Illa. En els pròxims dies es podria fer pública una proposta acordada amb Aena i el govern espanyol per allargar la tercera pista cap al Remolar i la Ricarda i ampliar de 55 a 70 milions de passatgers la capacitat. Serà hora de parlar de l'impacte en espais protegits i de les emissions, sí. Però també de model econòmic i de governança de l'aeròdrom. Us aconsello aquest article del David Cobo per situar-vos i dimensionar. Dijous vaig escriure aquest Despertador sobre l'ampliació del Prat i la necessitat d'una conversa rica, i el nostre articulista Miquel Puig m'ha fet aportacions i puntualitzacions amb el bon to i el fonament que el caracteritza. També van opinar Eulàlia Reguant i Jordi Mir. Benvingut sigui un debat tan necessari com important a l'hora de dibuixar el país que volem i al que intentarem posar-hi informació i arguments!

Avui no et perdis

Anàlisi: Dos anys del 28-M: com estan les principals ciutats del país?; per Anna Mira Perich.

Dades: Ampliar el dret a vot als 16 anys tindria un efecte minúscul en la intenció de vot; per Ona Sindreu Cladera.

7.400 pisos en deu anys: les compres de la Generalitat i Barcelona en plena crisi habitacional; per David Cobo.

Primícia: El Govern aplana el camí per instal·lar centrals hidràuliques reversibles; per Arnau Urgell i Vidal.

Entrevista: Isidor Marí: «El català té moltes dificultats, però té capacitats de superar-les més que cap altra llengua amenaçada»; per Mar Riera.

El passadís

El procés va fascinar a alguns (més aviat pocs, tot cal dir-ho) opinadors i intel·lectuals espanyols, als que l’independentisme va dispensar una molt bona acollida en l’intent de sumar noves complicitats. Alguns d’ells, que abans havien estat arraconats dels cercles d'influència a Madrid, van trobar a Catalunya ressò mediàtic i polític. És el cas del catedràtic emèrit de Ciència Política de la UNED, Ramón Cotarelo, que es va anar comprometent cada cop de forma més intensa amb l'independentisme. La seva evolució ideològica l'ha fet, però, passar d’un extrem a l’altre. 

Va aparèixer de bracet de la CUP i havia de ser-ne candidat el 2015, però no va poder per una qüestió legal malgrat que va fer campanya per ells. Després va fer costat a ERC i va participar en la campanya de les generals de 2016 i a les llistes de desembre de 2017. I a partir d’aquí, es va acostar a Junts. Va ser un dels impulsors de la Crida, on es va erigir en una de les veus del sector suposadament d’esquerres (el partit mostrava amb orgull la seva fotografia abraçat a Xavier Sala-i-Martín a l’acte fundacional com la de les dues ànimes ideològiques del partit-moviment de Puigdemont) i després va anar a les llistes de Junts per Girona el 2019 exhibint proximitat amb el president a l'exili. Ara fa un discurs islamòfob (fins al punt que el diari El Món el va haver d'acomiadar d’articulista) i fa actes per Aliança Catalana, com aquest dissabte a Figueres amb altres personalitats del partit d’extrema dreta. El seu gir ja és complet.

Vist i llegit

Una plataforma de criptomonedes i activistes ultradretans ha organitzat aquest cap de setmana el Madrid Economic Forum amb personalitats ultraliberals o de la dreta més extrema. Javier Milei, dirigents de Vox, Albert Rivera, Esperanza Aguirre o comunicadors com Iker Jiménez, entre altres, hi han intervingut. Als organitzadors els ha costat omplir i vendre entrades a 100 euros a l'antiga plaça de toros de Vistalegre. El còmic Facu Díaz va esbudellar al seu canal de Twitch els mètodes de persuasió i captació de Víctor Domínguez (del canal Wall Street Wolverine), un dels impulsors. És divertit.  

El nom propi

Antoni Gaudí, un genial arquitecte català que l'any que ve farà cent anys que va morir i que espera per ser sant, té a les seves mans el relleu o no del cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella (Queretes, el Matarranya, 1946), un dels escuders de l'anterior papa i a qui Lleó XIV hauria de rellevar per edat. El seu pas pel palau episcopal no ha estat còmode i, malgrat les aparences, ha tingut contestació. Ara, el centenari de la mort de l’arquitecte i la finalització de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família poden allargar-ne el mandat. Us ho explica Pep Martí en aquesta informació.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]