Costa molt, però de vegades les idees correctes progressen, i això és el que a poc a poc està passant a Barcelona. Que un alcalde del PSC, partit business friendly i tradicionalment aliat dels lobbies, es vegi obligat a dir que a la ciutat no hi cap “ni un turista més”, és un senyal molt significatiu que alguna cosa està canviant en una qüestió nuclear del futur de Barcelona, perquè el PSC és l’autor del model: de 1979 fins al 2011 –32 anys seguits– la ciutat només va tenir alcaldes socialistes. Si som la ciutat turística més massificada del món –rebem anualment 201.772 turistes per quilòmetre quadrat (sí, ho ha llegit bé)– és perquè el PSC ho va idear i ho va impulsar, amb una aliança de ferro amb els hotelers. Xavier Trias va rematar la feina obrint a raig l’aixeta dels apartaments turístics.
Embolicat amb una retòrica optimista sobre “l’èxit internacional de Barcelona”, el creixement turístic postolímpic va donar vots durant més dues dècades, fins que la victòria electoral d’Ada Colau va enviar el primer avís seriós de l’esgotament del model vist des del carrer i no des d’un rànquing de ciutats del Financial Times. Els vuit anys de Colau han estat un fracàs des del punt de vista dels resultats, però un èxit en la normalització del dissens sobre el model de ciutat. Per això, quan el partit propietari del poder a Barcelona ha tornat a tenir l’alcaldia, s’ha vist forçat a fer un gir de discurs. La massificació turística i el preu de l’habitatge –dos fenòmens íntimament connectats– han fet metàstasi i els autors del model estan espantats perquè el monstre que han creat ara ja afecta també els seus fills.
Trigarà més o menys, però el “ni un turista més” de Jaume Collboni aquesta setmana només té un pròxim capítol possible: el reconeixement públic que el nombre de turistes a la ciutat ha de decréixer. Barcelona necessita menys turistes, molts menys turistes, si vol restablir l’equilibri que mai no hauria d’haver perdut. No és difícil si hi ha voluntat política real: un turista només va allà on troba un llir per dormir-hi, i els llits turístics són llicències administratives, atorgades pels poders públics. Més llits són més turistes (això ja ho sabem) i, per tant, si es volen menys turistes hi ha d’haver menys llits. La no renovació de les llicències d’apartaments turístics a partir de 2028 promesa per Collboni és una mesura en el bon camí, però no servirà de res si els municipis a 50 km a la rodona de Barcelona –la gran majoria governats pel PSC– no fan el mateix.
Un nou sentit comú sobre Barcelona és possible, però no serà fàcil perquè, en aquest cas, el nou sentit comú no és una evolució natural sobre el vigent, sinó una rectificació: implica desfer coses que s’han fet, i per tant tocar interessos que es pretenen consolidats. A causa de la metàstasi que mencionàvem més amunt, aquest serà el territori on es guanyaran i perdran eleccions a la ciutat els pròxims anys. Una política que sembla que ho ha entès és Elisenda Alamany, l’única dirigent actual d’ERC que diu coses diferents i no sona a disc ratllat. Si el PSC vol conservar el poder a la capital de Catalunya, li tocarà liderar la rectificació. Si no ho fa, corre el risc de ser desbordat.