Pot semblar una afirmació paradoxal, però sÍ, Colau perd. Ha guanyat l’alcaldia a un preu que fa del tot pertinent parlar d’una victòria severament pírrica. El problema no està en el fet que Colau hagi pactat per impedir que la llista més votada liderés el govern de Barcelona. Això no és criticable. Forma part de les regles del joc. El problema està en la coherència programàtica dels pactes i la qualitat dels suports obtinguts.
 
Per contra Valls ha guanyat. De forma diferent a com havien imaginat els sectors del patriciat local i espanyol que van promoure el fitxatge del polític franco-català per aturar l’independentisme. L’operació Valls era una operació d’Estat. Una operació manifestament provinciana, però d’Estat. En la imaginació d’aquest patriciat de pont aeri, el prestigi i el carisma de Valls podien concentrar el vot unionista per guanyar Barcelona derrotant, simultàniament, el “separatisme” i el “populisme de Colau”. Que Santa Llúcia els conservi la vista!

L’operació electoral de vitaminar la candidatura de Cs amb l’empelt de l’exprimer ministre de França ha estat un fracàs sense pal·liatius. Però Valls ha guanyat una altra batalla donant suport a Iceta i Collboni. Iceta, el polític català tàcticament més hàbil, ho va dir de manera inequívoca abans que ningú es mogués: “El PSC farà el que calgui per evitar que hi hagi un govern independentista a Barcelona”. Literalment, el que calgui. Fou una afirmació frontista i poc estètica. Però expressava amb precisió la voluntat dels sectors de les elits econòmiques que han finançat l’aventura electoral de Valls. Així, doncs, no ha de sorprendre en absolut que el polític franco-català, tot un professional, s’hagi prestat a cedir vots de manera immediata i “gratuïta”. Qui paga mana.
 
Segurament, l’aspecte més penós de tot plegat ha estat l’esforç inútil de Colau per argumentar la “gratuïtat” del suport de Valls, hàbilment induït per Iceta i Collboni. El preu és obvi: la desnaturalització d’un projecte polític que va començar a prendre forma en el moviment del 15-M. Un preu altíssim. Un preu que va més enllà del “colauisme” estricte. L’operació Iceta-Valls-patriciat avorta una experiència de governació compartida entre les dues expressions més potents de l’actual cultura política popular catalana: l’independentisme d’esquerres i el reformisme social dels comuns. Una experiència que trencava la política de blocs i connectava amb la concepció de Jordi Cuixart de “lluites compatides”.
 
Alea jacta est. Cert. Però el pitjor error que podria cometre l’independentisme seria reaccionar de manera emocional. Segurament, un cert sentiment de frustració és inevitable, però cal interpretar els fets amb una perspectiva més àmplia. I en un context del que Gramsci en deia “guerra de posicions”. De manera que, encara que tot hagi tingut l’aspecte de sainet de poca qualitat, se’n poden treure un bon grapat de consideracions i conclusions. En destacaré només tres. En primer lloc, que és evident que el patriciat català ja no té cap projecte que oferir a la societat catalana. S’auto-representen com “classe dirigent”, però amb prou feines fan d’elit provinciana. En segon lloc, que cal mantenir els ponts entre l’independentisme d’esquerres i els Comuns i, sobre tot, amb tot allò que els Comuns representen o han representat. I, en tercer lloc, que l’impacte real, positiu o negatiu, de l’operació Valls sobre l’independentisme el sabrem en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.