Pff jo què sé pic.twitter.com/fQUrbR9D82
— ZOO (@ZooPosse) March 11, 2023
No en sabem res, del País Valencià, i no és casualitat. De totes les polítiques d’Estat de Castella des del segle XVIII i fins avui, la més constant i sistemàtica, la més indiscutible i estratègica, ha estat la de separar Catalunya i el País Valencià al preu que sigui, amb l’objectiu de fer inviable l’únic contrapès possible –demogràfic, econòmic, lingüístic i cultural– a l’hegemonia castellana dins l’Estat. Catalunya i el País Valencià sumen el 27% de la població espanyola, el 28,35% del PIB i el 36% de les exportacions. Però allò que fa més perilloses aquestes xifres és que, a més, els dos territoris comparteixen història, llengua i cultura. Per al poder madrileny, per tant, és imperatiu que catalans i valencians no es coneguin, no es parlin, no s’entenguin i no col·laborin. Que no sumin.
El catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Oriol Amat ho publicava al seu Twitter aquesta setmana: València està a la mateixa distància de Madrid que de Barcelona, però el trajecte Madrid-València té una durada de 100 minuts (AVE), i el Barcelona-València és de 160 minuts (Intercity). Un 60% més. A més, si vostè hagués volgut anar a València a veure el concert de Zoo Posse des de Madrid, li hauria costat 9 €. Si hi hagués volgut anar des de Barcelona, 21,45 €. Un 138% més car.
Més: si aquest dilluns vostè ha d’anar a Madrid per feina, té nou sortides abans de les 9:00 del matí. Si ha d’anar a València, en té tres. El tren que arriba més d’hora a Madrid ho farà a les 8:34 hores. Vostè es podrà reunir a les 9:00 del matí amb qui vulgui. El que arriba més d’hora a València ho farà a les 10:02 hores.
Més: Espanya té 52 capitals de província. Doncs bé, la 44a i la 50a més poblada (Palència i Segòvia) estan unides per alta velocitat, perquè les dues formen part d’una línia que tothom sap que és súper estratègica, la de Madrid-Burgos. Què dir, que no s’hagi dit ja, del potencial econòmic de Burgos i els negocis que s’hi fan. En canvi, la segona i la tercera capitals de província més poblades d’Espanya (Barcelona i València), no tenen connexió d’alta velocitat entre elles.
Més: dèiem més amunt que Catalunya i el País Valencià sumen el 36% de les exportacions. Doncs bé, som a 2023 i el corredor ferroviari de mercaderies connectat a Europa no està fet. A l’Espanya democràtica postfranquista hi ha hagut temps i diners per portar passatgers de Burgos a Madrid a tota velocitat, però no n'hi ha hagut per portar mercaderies de València i Barcelona a Europa amb via doble d’ample internacional.
Si vostè és tan ingenu que creu que totes aquestes dades són fruit de la casualitat o de les normes del mercat i no de l’Estat, li recomano la lectura atenta de España, capital París (Destino, 2010), del catedràtic Germà Bel. I si creu que l’actual allunyament polític i psicològic entre catalans i valencians és la cosa més natural del món i no la conseqüència d’una política d’Estat, li recomano la lectura d’alguns dels nombrosos llibres que expliquen com, en els anys de la Transició, l’Estat va utilitzar, emparar i finançar els elements violents de l’extrema dreta valenciana i el blaverisme per atemorir el valencianisme democràtic i imposar l’escissió simbòlica (bandera, nom de la llengua, nom del país). Els més recents: Trets, del reporter fotogràfic Josep Vicent Rodríguez i la periodista Rosa Solbes, i Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982), de Borja Ribera.
No cal ser independentista per adonar-se’n. De fet, no cal ser ni catalanista ni valencianista. Només cal tenir una mica de sentit comú i pensar Espanya des d’un marc mental que no sigui el del poder madrileny. Avui, dins de la península Ibèrica, no hi ha aposta amb més potencial estratègic per remoure el tauler del poder que l’aliança entre Catalunya i el País Valencià. Volem polítics que ho entenguin.